Vinga, vinga, que això s'anima! Segona etapa, amb el pronòstic "d'etapa compromesa" segons la guia, amb unes 7h llargues sobre el paper, i fins a 3 colls amb desnivells importants ens esperen quan el despertador i l'esmorzar ens empenyen fora del refugi del Certascan. Saludats un parell de ruquets, ens posem a caminar com a ruquets resseguint les marques de GR i veient el camí que s'enfila tot fent giragonses a buscar el primer coll, per la serra de la Llurri. Però, sorpresa! Malgrat veure el camí des de lluny, a l'hora de la veritat, ens saltem la bifurcació, així que anem resseguint la vall fins que, uns 15 minuts més tard, consultem el mapa i fem mitja volta. Encara anàvem adormits...
Retrobat el camí, enfilem una pujada considerable però curteta fins assolir aquest primer coll, on ens enxampa el sol de cara. Cremeta, i iniciem la baixada cap als estanys Romedo de Dalt, espectacular, amb la seva illa paradisíaca amb dos pinets allà al mig, i Romedo de Baix, on passem el tram descrit com "desrimpada amb passamans" a la guia. La desgrimpada hi era, sí, fàcil, poca alçada... però el passamans, estava a terra, caigut. Però la veritat, cap mena de complicació ni problema. A la presa de l'estany fem una paradeta i pica-pica, passem per la presa (tot i el cartell de prohibit el pas just a sobre del qual hi havien pintat la marca...), i iniciem el principal desnivell d'avui. Primer resseguint una sèrie d'estanys (difícil dir quin és més bonic), i després, girant a la dreta per entre grans blocs de pedra i en forta pujada, cap al Port de l'Artiga. És una pujada llarga però entretinguda, ja que combina aquests passos entre blocs de granit, trams amb herba, petits estanys... i les vistes al nostre darrere es van fent cada cop més majestuoses, amb els estanys als nostres peus, cada cop més petits, i amb la serra de la Llurri al darrere, que poc a poc s'anirà quedant petita i ens deixa veure els cims de Certascan i fins hi tot el llac i el refugi.
Arribem al Port de l'Artiga. Les vistes extraordinàries s'obren ara també cap a llevant. Veiem perfectament tota la vall, els aiguamolls, i la canal de desguàs del llac de Montestaure, amb el caminet serpentejant pel seu costat. És el nostre següent tram de camí. Però si la pujada ha estat entretinguda, la baixada no es queda curta. Un immens caos de roques als nostres peus, ens obliga a moure'ns amb petits saltets, orientant-nos amb les fites, i sempre avall de roca en roca buscant el millor pas. Quan per fi arribem a la zona dels aiguamolls i trobem la bifurcació del camí, fem una petita parada just abans d'iniciar la nova pujada cap a Montestaure. Endrapem el pícnic que ens han preparat a Certascan (entrepà, patates i iogurt), ens mentalitzem, i sense perdre massa temps (el sol i el vent no feien massa còmode el nostre pícnic àrea) seguim l'etapa.
Ens toca ara remuntar una forta pujada fins a l'Estany de Montestaure, seguint un sender en ziga-zaga que puja pel costadet d'una espectacular canal de desguàs de l'estany. És un immens tall de roca amb el riu al fons. La pujada es fa durilla amb la calor. Una mini pajarilla em fa tirar de sugus per recuperar forces a mig pujar, però amb una mica més d'esforç ens plantem davant l'estany de Montestaure, que queda tancat per parets ben escarpades i afilades formant un magnífic circ glacial. I arriba la pregunta del milión...com se surt d'aquí? Doncs bé, consultat el mapa i trobades les fites, no queda alta d'enfilar tartera amunt per l'esquerra del circ fins a trobar la cresta. Una interessant pujada seguint l'aresta, molt descomposta, ens porta a un flanqueig per la tartera, més a l'esquerra encara, fins a la Pointe de Recós. Es tracta d'un cimet de 2472m, que bàsicament forma un collet estret. Retrobem les vistes del Montcalm, ara ja molt a prop. La Pica queda mig amagada ja entre els cims que la precedeixen. I allà, als peus de les grans muntanyes, al costat d'un estanyet, el refugi de Pinet. Està lluny, sí, però sembla que ja sigui aquí.
Amb els ànims que dóna veure l'objectiu d'avui, baixem del coll per un terreny entre tartera i herba molt inclinat. Relliscades, caigudetes (de l'Eva), i algun moment d'estrés després, arribem al peu de la baixada, i altre cop entre roques i més roques, anem a buscar els prats herbosos que hem d'anar resseguint, sense perdre alçada pel vessant de les muntanyes, fins al refugi. És un tram on la orientació és difícil, ja que els prats amaguen sovint el camí, i trobem poques fites (i cap marca). Poc a poc però, i rectificant el nostre camí en algun moment, ens anem acostant a la cascada i al gran tall de roca format pel torrent d'aigua que baixa dels estanys d'Etats i de Montcalm, Si la canal de Montestaure semblava espectacular, aquesta la supera de llarg! Sabem que hem de trobar un pas concret per superar aquest delicat pas de roca per arribar al refugi, que es troba a l'altra banda. I aquí arriben els problemes. Tenim ja el refugi a tocar, encara que ara ja no el podem veure. Estem a una cascada d'aigua, al costat de la qual es troba una petita pujada que acaba en el gran tall de roca. I a l'altra banda, el refugi. Però no trobem el camí. Perdem una bona estona, anant amunt i avall per la cascada, creuant-la en diferents punts, però el resultat sempre és el mateix: acabem trobant-nos amb el precipici de roca que forma aquesta espectacular canal. El cansament, i la frustració de no trobar la manera d'arribar al refugi quan ja hi som tant a prop comencen a afectar l'humor de tots tres, especialment de l'Eva que opta per la tàctica de callar i seguir-nos per no engegar-nos a creuar el barranc pel dret... Però a la fi, aconseguim "entendre" el mapa, i trobant alguna fita cascada amunt, aconseguim trobar l'únic punt on es pot baixar la paret per un estret sender terrós. Al fons de la canal, una gran pala de neu i gel cobreix el torrent d'aigua. El creuem (sempre amb aquell neguit de "m'aguantarà?"), i trobem el, per part meva temut, pas equipat amb un cable. Es tracta d'una grimpada, pujant la paret de l'altre cantó de la canal, d'uns 5-8m d'alçada, però força vertical. Sense pensar-m'ho ni un moment ni dos, i sense esperar que arribin el Xavi i l'Eva, enfilo amunt ben aferrat per salvar el petit resalt final. El cable és poc útil, però a mi em dóna una espècie de sensació de seguretat que agraeixo. Sense tants miraments ni patiments, l'Eva i el Xavi superen també aquest pas sense dificultats, i per fi, una curta baixadeta ens deixa als peus del Refugi de Pinet.
És moment de refrescar-nos amb una cerveseta, deixar que el Xavi s'enamori de la guarda (com en cada refugi), l'Eva faci els seus pronòstics sobre possibles parentius entre els diferents membres de l'staff del refugi, i gaudir d'una dutxa de 3 minuts d'aigua calenta, que si pares l'aigua segueixen contant (descobriment fet per un servidor, després de dutxar-se amb 30 segons d'aigua calenta, 2' 30'' d'ensabonada amb l'aigua apagada, i un temps indeterminat però curt d'esbandir-me amb aigua ben freda...
Sopem cassoulé (Eva, corregeix tu que saps de l'idioma aquest), un plat tradicional del sud de França (o del nord de Catalunya, segons agafis el mapa), que es caracteritza per una recepta molt senzilla: agafa tot el que tinguis a mà, posau en una olla, i ves remenant. Així, allí dintre podies trobar-hi diferents carns i verdures en una combinació que, hores després, resultaria explosiva. I amb la partideta al Rumikub de rigor (l'Eva va voler intentar refer-se de les seves derrotes al GR, cosa que li resultaria impossible), va fer-se l'hora d'anar al llit. Però, ep! Estem a França! I vosaltres penseu que els francesos són una gent civilitzada, seriosa i tranquil·la, no? Doncs res de res! Quina festa es van muntar entre els guardes del refugi, violí i guitarra en mà, i un grup d'excursionistes francesos escandalosos! Qui ho diria! I en un refugi de muntanya!
I així va ser com amb una dolça melodia de fons, ens vam acabar adormint, somiant ja potser en ser al cim de la Pica d'Estats, primer 3000 pel Xavi i l'Eva. La de demà, hauria de ser l'etapa més light de la travessa. Tot i que coneixent la baixada cap a Vallferrera, sabia que, com a mínim, se'ns faria llarg!
