Cavalls del Vent -24h

Després de trobar els Estanys Amagats, i de travessar la Porta del Cel en bona companyia, arriba l'hora de retrobar-me amb un vell repte. 2 dies i mig vaig necessitar per fer la Cavalls del Vent el 2007. 5 anys després, el repte era fer-ho en la categoria de menys de 24h. Molts dubtes, nervis, però ganes i il·lusió!

Passats uns dies de repòs post-porta del cel, i amb dues expedicions de reconeixement dels trams inicial i final de la travessa (sortint des del refugi Serrat de les Esposes), arriba el gran dia.

Cap a les 6 de la tarda em planto al refugi. Espera tensa tot llegint fins l'hora de sopar (les 7), registre d'entrada i recollida de la bossa i la samarreta de regal. Comença a bufar un fort vent. Ara no molesta, però espero que quan comenci a caminar hagi parat. A sopar! crida la guarda. Macarrons amb carbassó, i llom a la planxa amb salsa de formatge i ametlles tendres. Què bo! Un sopar compartit amb dues parelles, una valenciana i una madrilenya que fan la travessa amb tota la calma del món, i que evidentment flipen quan senten les meves intencions. Em sento per unes hores un superman, però en el fons, no tinc tan clar que me'n surti com semblen tenir-ho ells... Tal com diu un d'ells, però, només el fet de plantejar-m'ho ja és un mèrit i un pas que pot fer poca gent. De fet, la llista de participants de les últimes setmanes està plena de gent en modalitat travessa, dos valents en menys de 36h, i només jo en menys de 24h. Evidentment, sóc el primer a anar a dormir, cap a les 9 del vespre, i el vent segueix bufant amb força. Nerviós em poso al llit, i no aconsegueixo dormir. Veig les 11 de la nit l'últim cop que miro el rellotge, i al cap de ben poc, la musiqueta m'indica que toca llevar-se.

3:00 del matí. Sense fer soroll surto de l'habitació. La nit és negra, molt negra. No he tingut en compte l'absència de lluna. Almenys, el vent ha parat completament, i la temperatura és agradable. Esmorzo el que m'han deixat preparat. Bé, no sé si compta com a esmorzar a aquesta hora. En tot cas, unes torradetes amb melmelada, un tall de síndria i te cap a dins! Abans de les 3:45 començo a caminar. Uns 90km i 6000m de desnivell al davant. He calculat fer-ho amb entre 16 i 20 hores, i potser m'he aixecat una mica massa tard. No vull que se'm torni a fer de nit, però per altra banda, tampoc vull haver de fer massa hores de foscor ara al principi.

Començo a caminar per la pista, amb els bastons a la mà donant una absurda sensació de seguretat extra i la música posada. El frontal il·luminant els metres més propers i atraient insectes cap a la meva cara. Porto molt bon ritme, i en menys de 45min. arribo al refugi de Cortals de l'Ingla. Segello el passaport i continuo el camí, enfilant cap al Coll del Pendís, per resseguir després la carena pels últims cims del Moixeró. Després del coll he de reduir una mica el ritme, doncs he deixat de caminar per terreny conegut, i he d'anar més alerta a trobar les marques taronges (difícils de veure de nit). Poc a poc la claror va guanyant lloc al cel, i just quan començo a baixar de nou pel vessant nord, ara ja sota les parets del Cadí i entre els primers ramats d'isards, el sol treu el cap per donar noves forces. Amb les primeres gotes de suor que avisen que potser això que sortís el sol no era tan bona idea, arribo al refugi Prat d'Aguiló. Han estat 3h i mitja caminant, i això que segons els temps de la web, hauria d'haver-ne tardat 6! Això va bé!

Segellada la tarja de pas, començo la primera de les 3 pujades més dures del dia, enfilant cap al Pas dels Gosolans. La temperatura comença a pujar, però encara s'està bé i pujo ben depressa fins al capdamunt del coll. Altre cop aquells prats verds que recordava, farcits d'isards i cavalls. Sempre ho he dit, em recorda allò de Rohan del Senyor dels Anells. Sobre els límits entre la Cerdanya i l'Alt Urgell veig un núvol de fum. Tinc certa inquietud. I si m'agafa un incendi a mig camí? Està tot molt i molt sec. Però bé, segueixo per aquests prats fins a veure el Pedraforca, que vist des del nord no és més que una gran mole de roca, i perd aquella silueta tan característica. Baixada ràpida tallant una mica pel dret (avantatges de recordar el camí), i 20 minutets de córrer a trams per la pista fins al refugi Lluís Estasen. El ritme segueix sent molt i molt bo, però ara ja necessito una parada en condicions. Entrepà de botifarra blanca i dos aquarius. Ja fa molta calor i, tot i que porto la camel-back i bec sovint, començo a notar certa deshidratació.

Del Lluís Estasen al Gresolet, una ràpida baixada per camins ben ombrívols em permet mantenir el ritme i no desgastar-me gens. Segello la tarja de pas i començo un dels trams que sé claus. 5h previstes (al ritme que porto, calculo fer-ho en unes 3h) i 1000m de desnivell positiu i 660 de negatiu. D'entrada, una primera pujada pel mig d'una bonica fageda, entre ombra, fins arribar al coll de la Bena, d'on hauré de baixar, ara ja per camins "lletjots", secs, i agafant ja una calor molt dura, fins al punt menys elevat del recorregut, a Cal Cerdanyola. Passo pel costat de diferents edificis i una piscina on no puc fer més que morir-me d'enveja. Però no pot ser, i començo a pujar pel camí dels Empedrats. Primer, necessito fer una pausa. És el primer cop que m'he de parar fora dels refugis. Un kit-kat i aigua a dojo. La pujada va resseguint un rierol, que es va engorjant fins a passar amb espectaculars salts i piscinetes entre dues immenses parets. El lloc és preciós, i les ganes de fer passar la calor en un d'aquests gorgs em tortura. Però més em tortura la calor combinada amb la pujada. Fa 5 anys, aquesta pujada ja se'ns va fer duríssima. Però avui, per l'hora (les 13h aprox) i les hores caminades fins ara, encara es complica més. Les cames van fent, però vaig xop de suor, i amb un malestar general per la calor que poc a poc es va concentrant en un lleuger mal de cap. És evident que el ritme baixa, però sobretot, és la moral el que falla, davant una pujada que sembla que mai s'acabi. Quan per fi veig el refugi, necessito fer una parada a una ombra i menjar-me un sobret de sucre, per acabar de fer l'últim esforç fins arribar. Entro i em bec 3 aquarius pràcticament seguits, i em menjo un préssec. Em demano un entrepà de truita, però sóc incapaç de menjar-me'l.

Evidentment, la moral i les forces estan ben tocadetes, i per sort o per desgràcia, tinc la única "via d'escape" a tocar, pel coll del Pendís. Amb el suport de la gent del refugi ("ara has d'anar fins allà? estàs sonat!!!"), decideixo acabar aquí l'aventura i tallar pel Pendís altre cop cap al Serrat de les Esposes. Missatget per informar a la Joana...però ella em respon amb un temptador "co-co-co". Per collons, més que per cap altra cosa, acabo decidint a l'ultimíssim moment continuar direcció Refugi del Rebost. Però tot i qeu surto animat i amb forces, la primera pujada cap al següent coll torna a deixar-me baldat. I el pitjor de tot: veure des d'allà dalt la Tosa d'Alp, sabent que l'he d'afrontar baixant abans fins als 1000m...(és a dir, havent de fer uns 1500m de pujada després), diguem que representa un cop molt dur a la meva moral. Aquí sí, decideixo fer mitja volta, atravessar el coll del Pendís, i acabar tornant al Serrat de les Esposes, on arribo després de 15h caminant!

Una petita decepció, però content per aver-ho intentat i haver arribat on vaig arribar i amb les forces que ho vaig fer. Només em va faltar una mica menys de calor i algú al costat! Què important és la companyia a la muntanya! Un repte per reintentar!

Porta del Cel. Etapa 4

Darrera etapa de la travessa La Porta del Cel. Fins avui, ja hem superat grans etapes, desnivells molt importants, hem fet tres mils, hem vist llacs, cascades i cims imponents. I per l'etapa d'avui, no ens quedarem curts! Tenim l'etapa més llarga de la travessa, per anar de Vallferrera a Tavascan, passant per camins poc freqüentats i força desconeguts.

Comencem amb el darrer esmorzar de refugi i la matinada pertinent per poder caminar el màxim d'hores abans que el sol apreti. I comencem la baixada resseguint el riu, primer per la pista, on coincidim amb el nostre estimat GR11, i un cop passat el pàrquing per l'altra riba, seguim un sender on les marques comencen a ser més difoses i que va guanyant poc a poc alçada fins que arribem a la cabana de Basello. Des d'aquí una llarga i forta pujada, on tenim alguna petita dificultat per trobar el camí, ens duu fins a l'espectacular Estany de Baborte. Fa fred, l'herba fins hi tot està glaçada, però la vista del reflex de les muntanyes sobre el llac, el curiós refugi lliure, i la proximitat dels cims de 3000m li dóna un encant especial a aquest indret. Som conscients, a més, que si no fos per la travessa, mai hauríem fet cap a aquest estany, amagat pel protagonisme dels cims propers.

"Atrapem" el sol, que ens escalfa una mica (aviat massa), i fem la fàcil i curta pujada fins al coll de Sellente (segons el mapa, també s'anomena de Baborte, però el cert és que pels indicadors que trobem pel camí, el coll de Baborte ha de ser un altre coll més cap a l'est). Un cop a dalt, ja veiem la vall que baixa cap a Tavascan. Però nosaltres no la seguirem, ja que el camí ens fa enfilar fins al capdamunt de la carena muntanyosa. Són els moments més complicats pel que fa a orientació de tota la travessa. Ens deixem enganyar pel perfil del mapa, i ens hem de dedicar a buscar fites i marques (poc visibles) anant sovint enrere, amunt i avall, i consultant constantment el mapa. Finalment, aconseguim encertar la pujada cap al coll de la Llacuna. Quina pujada! Ben dreta, per prat, com si es tractés de la pujada de la Cuita el Sol! Però un cop a dalt, ja ens veiem més a prop que mai de l'arribada, ja que ens queda recórrer l'ampla i fàcil carena per baixar després al poble.

La carena ens deixa imatges d'isards, voltors, un ramat d'ovelles, i el cim de la Roca Cigalera. Quin lloc! El cim ens permet una vista de 360º, però a més, ens permet veure perfectament tot el recorregut que hem fet al llarg de 4 dies. Des de les dues valls que surten de Tavascan formant una V, el Pic de Certascan, amb el llac i el refugi, ben visibles a sota seu, els diferents colls superats el segon dia fins a Pinet, la Pica d'Estats i els seus veïns...quin espectacle! Realment emocionant. I contents i feliços, i amb la moral "a tope", resseguim per dalt de la carena fins la collada de la Ribera, on baixem ja a la vall (previ festí amb formatge i fuet) on, al cap de poc de baixar arribem a la Cabana de la Ribera de Broate, on una pinça ens permet marcar la tarja de control. A partir d'aquí, iniciem el repertori de cançons, aprofitant que el camí fa baixada i que estem contents perquè estem a punt de completar el recorregut. Amics de les Arts, Manel, els Pets o Sau són alguns dels grups que ens porten per la forta i interminable baixada cap a Tavascan. El poble, amb les piscines, són allà baix. Ja fa estona que les veiem. Però avui no, no hi ha pressa per arribar, i poc a poc els metres van passant i anem apropant-nos al fons de la vall on ens espera el poble, el cotxe, la cerveseta... Per acabar de donar un punt més d'emotivitat al fi d'etapa, enllacem amb el GR11, el tram que l'any passat vam recórrer a l'inrevés, acompanyats per l'Albert, la Mati, la Míriam i la Sílvia. I amb un somriure gegant a la cara, i a ritme de l'Amparito Roca (típica celebració tarragonina) tanquem el cercle de la Porta del Cel.

Cerveseta, pujada amb el cotxe al càmping de Graus a tancar la travessa, i a pensar ja en els següents reptes! La Cavalls del Vent i la Carros de Foc queden ara en mans només de l'Arcadi, però ja hi ha tres nous reptes sobre la taula: GR92, GR10 i GR7! Els camins no s'acabaran!

Porta del Cel. Etapa 3

Tercera etapa de la Porta del Cel, la que ens ha de dur al cim més alt de Catalunya, i punt més alt de la travessa: la Pica d'Estats, amb els seus 3143m. Primer 3000 per l'Eva i el Xavi, i sisena ascensió a la Pica, però primera pel vessant francès per part meva.

El dia promet, doncs, però només baixar a esmorzar, ja veiem...que no veiem res. Una espessa boira ens envolta ja a Pinet, sense cap intenció d'obrir-se. A més, ha estat plovent durant la nit i el terra està ben mullat. Però, eh! Què passa? Després de 39 dies caminant, molts d'ells sota l'aigua, ens tirarà endarrere una mica de boira? Ni parlar-ne! Ens tapem una miqueta, i som els primers a sortir del refugi direcció al cim!

El camí puja resseguint la canal de roca, i va enfilant poc a poc entre roques i tarteres. La boira, sorprenentment, decideix aixecar-se el just i necessari perquè puguem caminar una bona estona podent gaudir del que tenim al voltant. Així podem veure grans plaques de neu (ens caldran els grampons avui?), i els estanys d'Estats (el francès) i de Montcalm. Comença a fer calor, i ens destapem, però ens dura poc la valentia, ja que una forta ventada, amb cops de vent que ens obligaven a tots tres a parar de caminar per uns instants i aferrar-nos a les roques, ens aconsellen recuperar la jaqueta.

Poc a poc i anar fent, anem guanyant metres per un camí molt entretingut, amb petites grimpadetes, estanyets, riuets, plaques de neu. Realment, la pujada no es fa gens pesada per aquesta banda, tot i que el fred i la boira desaconsellen cap parada massa llarga per contemplar un paisatge cada cop més amagat. Alguns valents ens avancen, i cada cop hi ha més gent, sobretot quan, sense adonar-nos-en, ens trobem que ja hem agafat el tram final de la pujada, per la ruta que comparteixen el camí francès i el català. Això vol dir que ja hi som molt a prop! Terreny conegut per mi, així que evito pujar al coll de Riufred i ataquem directes la Pica d'Estats. La boira s'ha tornat molt espessa, però no tenim dificultats per evitar les importants plaques de gel, i acompanyats per una bona corrua d'excursionistes arribem, ara sí, al cim de la Pica d'Estats! Foto amb la samarreta de la travessa, petit homenatge del Xavi als seus Moniatos, i glaçats i eclipsats per la bellesa de les vistes (llàstima, Xavi i Eva, hi haureu de tornar), fugim del vent i el fred del cim. Però no, no n'hi ha prou! L'Eva no està disposada a renunciar a la "tripleta" malgrat el mal temps, així que fem el Pic Verdaguer (cim obligat si fas la Pica...en 5 minuts t'apuntes el segon 3000), i ens fem la foto al costat de la placa amb el nom. Aquest cop no podem fer la típica foto amb el cim de la Pica al fons, però el cim ja és nostre! I anem a pel tercer! Baixem cap al coll de Riufred per pujar el Montcalm, però el Xavi, molt suat (però molt! molt! moooolt!), fred i cansat, decideix esperar-nos mentre l'Eva i jo "ataquem" la fàcil pujada fins al cim del Montcalm (que per cert, em sembla molt i molt lluny, ara que no el puc veure...). Però cim! Tercer 3000 per l'Eva, i 5è Montcalm per mi.

De baixada, al coll, trobem el que queda del glaçó en que s'ha convertit el Xavi esperant-nos. Ho està passant una mica malament, així que tirem ràpidament avall. Passem una llarga però planeta i fàcil pala de neu, pel costat de la part superior de la glacera de la Pica, i fem aquella maleïda pujada fins al Port de Sotllo.  Aquí, tot i el vent, podem veure al fons de la imponent tartera, els estanys d'Estats (el català) i Sotllo, i tota la vall que hem de baixar fins al refugi de Vallferrera. I el cel, malgrat lleugerament amenaçador, ens ofereix la possibilitat de seguir caminant, ara ja sense boira. El Xavi s'oblida per uns moments del fred, gaudint de la baixada per la tartera. Jo el segueixo amb prudència, massa conscient del que ens queda encara per baixar. I l'Eva, "pateix" la tartera, ja que només començar suma una nova caiguda (no, no hi va haver competició, perquè l'Eva se la va carregar ben aviat caient molts més cops que els altres...no ens va donar opció, vaja...). A l'estany, fem una paradeta per celebrar els cims amb un fuet de Vic i formatge, i amb el Xavi una mica més sec, tirem avall per aquest camí que ja he recorregut 6 cops, amb 6 companyies diferents, i que espero poder recórrer més cops i amb moltes més persones!

Finalment, arribem al refugi, aviat, ja que l'etapa se'ns ha quedat curteta. Dinem, dutxa, rumikub, i xerrar amb l'Albert i l'Arcadi (no, no són els que coneixeu, sinó uns altres caminaires, vaja corredors, o com es deien ells, "saltamarrades"), que havien enllaçat les dues etapes, les nostres d'avui i d'ahir! Quines màquines hi ha pel món!

I per demà, última etapa, la més llarga, amb 9h previstes, altre cop per camins solitaris i desconeguts. Quines ganes!

Porta del Cel. Etapa 2

Vinga, vinga, que això s'anima! Segona etapa, amb el pronòstic "d'etapa compromesa" segons la guia, amb unes 7h llargues sobre el paper, i fins a 3 colls amb desnivells importants ens esperen quan el despertador i l'esmorzar ens empenyen fora del refugi del Certascan. Saludats un parell de ruquets, ens posem a caminar com a ruquets resseguint les marques de GR i veient el camí que s'enfila tot fent giragonses a buscar el primer coll, per la serra de la Llurri. Però, sorpresa! Malgrat veure el camí des de lluny, a l'hora de la veritat, ens saltem la bifurcació, així que anem resseguint la vall fins que, uns 15 minuts més tard, consultem el mapa i fem mitja volta. Encara anàvem adormits...

Retrobat el camí, enfilem una pujada considerable però curteta fins assolir aquest primer coll, on ens enxampa el sol de cara. Cremeta, i iniciem la baixada cap als estanys Romedo de Dalt, espectacular, amb la seva illa paradisíaca amb dos pinets allà al mig, i Romedo de Baix, on passem el tram descrit com "desrimpada amb passamans" a la guia. La desgrimpada hi era, sí, fàcil, poca alçada... però el passamans, estava a terra, caigut. Però la veritat, cap mena de complicació ni problema. A la presa de l'estany fem una paradeta i pica-pica, passem per la presa (tot i el cartell de prohibit el pas just a sobre del qual hi havien pintat la marca...), i iniciem el principal desnivell d'avui. Primer resseguint una sèrie d'estanys (difícil dir quin és més bonic), i després, girant a la dreta per entre grans blocs de pedra i en forta pujada, cap al Port de l'Artiga. És una pujada llarga però entretinguda, ja que combina aquests passos entre blocs de granit, trams amb herba, petits estanys... i les vistes al nostre darrere es van fent cada cop més majestuoses, amb els estanys als nostres peus, cada cop més petits, i amb la serra de la Llurri al darrere, que poc a poc s'anirà quedant petita i ens deixa veure els cims de Certascan i fins hi tot el llac i el refugi.

Arribem al Port de l'Artiga. Les vistes extraordinàries s'obren ara també cap a llevant. Veiem perfectament tota la vall, els aiguamolls, i la canal de desguàs del llac de Montestaure, amb el caminet serpentejant pel seu costat. És el nostre següent tram de camí. Però si la pujada ha estat entretinguda, la baixada no es queda curta. Un immens caos de roques als nostres peus, ens obliga a moure'ns amb petits saltets, orientant-nos amb les fites, i sempre avall de roca en roca buscant el millor pas. Quan per fi arribem a la zona dels aiguamolls i trobem la bifurcació del camí, fem una petita parada just abans d'iniciar la nova pujada cap a Montestaure. Endrapem el pícnic que ens han preparat a Certascan (entrepà, patates i iogurt), ens mentalitzem, i sense perdre massa temps (el sol i el vent no feien massa còmode el nostre pícnic àrea) seguim l'etapa.

Ens toca ara remuntar una forta pujada fins a l'Estany de Montestaure, seguint un sender en ziga-zaga que puja pel costadet d'una espectacular canal de desguàs de l'estany. És un immens tall de roca amb el riu al fons. La pujada es fa durilla amb la calor. Una mini pajarilla em fa tirar de sugus per recuperar forces a mig pujar, però amb una mica més d'esforç ens plantem davant l'estany de Montestaure, que queda tancat per parets ben escarpades i afilades formant un magnífic circ glacial. I arriba la pregunta del milión...com se surt d'aquí? Doncs bé, consultat el mapa i trobades les fites, no queda alta d'enfilar tartera amunt per l'esquerra del circ fins a trobar la cresta. Una interessant pujada seguint l'aresta, molt descomposta, ens porta a un flanqueig per la tartera, més a l'esquerra encara, fins a la Pointe de Recós. Es tracta d'un cimet de 2472m, que bàsicament forma un collet estret. Retrobem les vistes del Montcalm, ara ja molt a prop. La Pica queda mig amagada ja entre els cims que la precedeixen. I allà, als peus de les grans muntanyes, al costat d'un estanyet, el refugi de Pinet. Està lluny, sí, però sembla que ja sigui aquí.

Amb els ànims que dóna veure l'objectiu d'avui, baixem del coll per un terreny entre tartera i herba molt inclinat. Relliscades, caigudetes (de l'Eva), i algun moment d'estrés després, arribem al peu de la baixada, i altre cop entre roques i més roques, anem a buscar els prats herbosos que hem d'anar resseguint, sense perdre alçada pel vessant de les muntanyes, fins al refugi. És un tram on la orientació és difícil, ja que els prats amaguen sovint el camí, i trobem poques fites (i cap marca). Poc a poc però, i rectificant el nostre camí en algun moment, ens anem acostant a la cascada i al gran tall de roca format pel torrent d'aigua que baixa dels estanys d'Etats i de Montcalm, Si la canal de Montestaure semblava espectacular, aquesta la supera de llarg! Sabem que hem de trobar un pas concret per superar aquest delicat pas de roca per arribar al refugi, que es troba a l'altra banda. I aquí arriben els problemes. Tenim ja el refugi a tocar, encara que ara ja no el podem veure. Estem a una cascada d'aigua, al costat de la qual es troba una petita pujada que acaba en el gran tall de roca. I a l'altra banda, el refugi. Però no trobem el camí. Perdem una bona estona, anant amunt i avall per la cascada, creuant-la en diferents punts, però el resultat sempre és el mateix: acabem trobant-nos amb el precipici de roca que forma aquesta espectacular canal. El cansament, i la frustració de no trobar la manera d'arribar al refugi quan ja hi som tant a prop comencen a afectar l'humor de tots tres, especialment de l'Eva que opta per la tàctica de callar i seguir-nos per no engegar-nos a creuar el barranc pel dret... Però a la fi, aconseguim "entendre" el mapa, i trobant alguna fita cascada amunt, aconseguim trobar l'únic punt on es pot baixar la paret per un estret sender terrós. Al fons de la canal, una gran pala de neu i gel cobreix el torrent d'aigua. El creuem (sempre amb aquell neguit de "m'aguantarà?"), i trobem el, per part meva temut, pas equipat amb un cable. Es tracta d'una grimpada, pujant la paret de l'altre cantó de la canal, d'uns 5-8m d'alçada, però força vertical. Sense pensar-m'ho ni un moment ni dos, i sense esperar que arribin el Xavi i l'Eva, enfilo amunt ben aferrat per salvar el petit resalt final. El cable és poc útil, però a mi em dóna una espècie de sensació de seguretat que agraeixo. Sense tants miraments ni patiments, l'Eva i el Xavi superen també aquest pas sense dificultats, i per fi, una curta baixadeta ens deixa als peus del Refugi de Pinet.

És moment de refrescar-nos amb una cerveseta, deixar que el Xavi s'enamori de la guarda (com en cada refugi), l'Eva faci els seus pronòstics sobre possibles parentius entre els diferents membres de l'staff del refugi, i gaudir d'una dutxa de 3 minuts d'aigua calenta, que si pares l'aigua segueixen contant (descobriment fet per un servidor, després de dutxar-se amb 30 segons d'aigua calenta, 2' 30'' d'ensabonada amb l'aigua apagada, i un temps indeterminat però curt d'esbandir-me amb aigua ben freda...

Sopem cassoulé (Eva, corregeix tu que saps de l'idioma aquest), un plat tradicional del sud de França (o del nord de Catalunya, segons agafis el mapa), que es caracteritza per una recepta molt senzilla: agafa tot el que tinguis a mà, posau en una olla, i ves remenant. Així, allí dintre podies trobar-hi diferents carns i verdures en una combinació que, hores després, resultaria explosiva. I amb la partideta al Rumikub de rigor (l'Eva va voler intentar refer-se de les seves derrotes al GR, cosa que li resultaria impossible), va fer-se l'hora d'anar al llit. Però, ep! Estem a França! I vosaltres penseu que els francesos són una gent civilitzada, seriosa i tranquil·la, no? Doncs res de res! Quina festa es van muntar entre els guardes del refugi, violí i guitarra en mà, i un grup d'excursionistes francesos escandalosos! Qui ho diria! I en un refugi de muntanya!

I així va ser com amb una dolça melodia de fons, ens vam acabar adormint, somiant ja potser en ser al cim de la Pica d'Estats, primer 3000 pel Xavi i l'Eva. La de demà, hauria de ser l'etapa més light de la travessa. Tot i que coneixent la baixada cap a Vallferrera, sabia que, com a mínim, se'ns faria llarg!

Porta del Cel. Etapa 1

Sense temps per descansar, l'endemà d'acabar els Estanys Amagats, ens embarquem en un nou circuït de refugis. Es tracta de la Porta del Cel, segurament el més exigent a nivell de distància, desnivell, i dificultats tècniques, però que fet en 4 dies es pot fer perfectament gaudint molt i molt del paisatge i la muntanya.

Vora les 7:00 sortim de Puigcerdà, després de deixar la Joana al tren i recollir l'Eva amb el Xavi. Carretera i manta no, que fa calor, Seu d'Urgell, port del Cantó, Sort, Llavorsí, i Tavascan! Deixem el cotxe i pugem per un bonic sender vorejant el riu cap al càmping Bordes de Graus. En Xavi i l'Eva van molt lents, i em poso una mica nerviós pensant que l'etapa és llarga i hem començat a caminar un pèl tard...i és clar, veig l'Eva anant xerrant, i el Xavi amb el seu "pas a pas"...ai mare! Després d'un petit tram per carretera, arribem al càmping on fem el "check-in". Recollim el passaport per segellar als refugis i cims, la samarreta, i demanem consell sobre els grampons. Val a dir que el dia abans, per internet, havíem llegit molts comentaris de gent que estava fent la ruta dies abans, i que deien que eren imprescindibles. La dona del càmping, ens va aclarir molt el dubte: ahir en van arribar uns que no els havien fet servir, i uns altres que deien que sense grampons haurien hagut de girar cua! Fantàstic. No hi ha res com tenir informacions contrastades... Així que davant del dubte, grampons a la motxilla!

I comença l'etapa de debò. 1400m de pujada sostinguda fins al Pic de Certascan, i d'allí baixada al refugi. Un bon etapon per anar obrint boca. D'entrada, el camí segueix pel costat del riu, planejant, i molt bonic. El verd dels arbres i les plantes, la llum i els tons de l'aigua feien molt agradable la caminada fins a les Bordes de Noarre, on unes bordes ben reconstruïdes i uns prats d'un verd preciós donen pas a una primera pujada pel mig del bosc d'aquelles de les de treure el fetge per la boca. Però es compensa amb les vistes de grans salts d'aigua, on parem a fer un merescut descans i una barreta. A continuació, la pujada prossegueix fins arribar a una zona d'aiguamolls tancada per una paret amb un salt d'aigua que hem de superar. Amb alguna dificultat, anem trobant el camí, ara per terra ara per roca, tot seguint fites, fins per fi arribar a un primer estany envoltat de bestiar. Des d'aquí, una nova "paret" a superar fins al següent estany, aquest realment extraordinari, amb un blau de pel·lícula, plaques de neu als voltants, i emmarcat sota uns cims molt atractius. Un paisatge així mereix ser acompanyat d'un bon formatge, llonganissa i pa, així que toca pausa!

A continuació, seguim amunt (amunt, sempre amunt el dia d'avui!), afrontant ara ja la pujada fins al coll entre pedregars immensos per un cap de vall que es va fent més estret i escarpat. Finalment, arribem dalt del coll. A l'altre cantó ja podem veure el llac de Certascan (només una part d'ell) i la Pica d'Estats i els seus cims veïns! Quina emoció! D'aquí dos dies hem de ser allà dalt. I sembla tan a prop des d'aquí... Deixem les motxilles i ens n'anem fins al punt més alt d'avui, el Pic de Certascan. Abans però, ens cal superar una tartera ben inclinada, de les de fer una passa endavant i dues endarrere, i un flanqueig per una placa de roca que fa acollonir a l'Arcadi. Unes últimes passes per un caos de roca vorejant l'aresta ens deixen ja al cim afilat del Certascan, on tenim una pinça per marcar la tarja de pas. I quines vistes! Mont-Roig i Maladeta cap a l'oest, un circ ben definit als nostres peus, la magnitud del llac de Certascan (el llac natural més gran de Catalunya), el massís de la Pica... Un cim realment molt i molt recomanable.

I ara sí, amb la "feina feta", enfilem avall, primer fins al coll on recuperem les motxilles, i després entre petits estanyets, aiguamolls i cascades, fins al gran llac de Certascan. Abans però, ens trobem les primeres plaques de neu. La primera amb una inclinació suau i d'uns 10m de llargada, decidim passar-la "a pelo" sense problemes (tot i que l'Eva suma la primera caiguda amb bonificació per neu). Però la segona placa ja mostra una inclinació més pronunciada, i deu tenir uns 25-30m de llargada, de manera que decidim calçar-nos els grampons. Potser no calien, però coi, ja que els tenim, doncs a fer-los servir! I així doncs arribem a la vora de l'estany, on al Xavi li agafa un atac de "banyitis". Tot i que el contenim els primers metres amb l'excusa d'arribar primer al refugi, el camí és capritxós i ens fa passar tant a la vora de l'aigua, clara i transparent, que ja no el podem retenir més. Així que el Xavi se'n va de cap a l'aigua amb un bon salt de cap (val a dir que en surt pràcticament tan ràpid com hi entra), mentre l'Eva i jo ho mirem amb una barreja d'enveja i mandra. Però un parell de cococos més tard acabem tots plegats tastant les gèlides aigües del Certascan.

Ben fresquets i nets (segons el meu criteri) fem els 5 minutets que ens quedaven fins al refugi de Certascan on podem descansar tot esperant el sopar. Dutxa pel Xavi i l'Eva (jo, com he dit, ja havia quedat net al llac) mentre jo espero tot escoltant els interessants debats d'un grup de nois i noies maristes de Barcelona, i passem a sopar. Els refugis guardats acostumen a oferir menjars molt més suculents i bons del que podríem imaginar, i coneixem un valenciano transportista que està fent la HRP amb el mòbil apagat per no saber res de la dona (o això ens sembla entendre...XD). I per acabar, la guarda del refugi ens passa un vídeo sobre la travessa que estem fent.

Entre el vídeo i la guia de la travessa consultable que tenen al refugi, a un li comencen a venir les caquetes pel dia després. La guia parla d'una etapa "compromesa", amb trams on orientar-se és "poc fàcil" que diria el Xavi, un pas per roca amb "passamans", i una grimpada equipada amb un cable... Evidentment, els pronòstics no són els millors per la meva estúpida por a l'alçada, que avui ja m'ha fet la guitza algun instant, i que sembla que demà hauré de treballar-m'ho per passar aquests passos "compromesos". Amb ganes de saber com serà aquesta etapa que ens ve, i encara enlluernats per la grandesa dels paisatges d'avui, anem al llit!

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 4

La última nit d'estanys amagats, ens porta una nova incorporació al club de les panxes fluixes: a mi. Però per sort, després d'un esmorzar lleugeret, em recupero ràpidament, i amb un Xavi també en millors condicions, encara que justet de forces, afrontem la darrera etapa. Una etapa que ens ha de dur pel vessant sud del Pirineu, des de Cap de Rec fins a Cal Pere Sidro a Talltendre, el que havia sigut el nostre punt d'inici. A priori, etapa fàcil, d'unes 5 horetes, i sense gaire desnivell.

Sortim del refugi seguint una pista amb les marques vermelles i blanques del GR 11.10, rememorant antigues caminades per aquells boscos nets i cuidats, prats verds, i així fins la baixada final per terra descompost fins a Viliella. En aquest bonic poble, després d'indicar uns excursionistes que pretenien arribar amb la furgoneta fins al cim de la muntanya, coneixem la gossa del restaurant, que decideix acompanyar-nos Vall de la Llosa amunt. La gossa ens guia fins al Salt del Molí, on fem un parell de fotos però ens abstenim de banyar-nos, i reculem per l'altre vessant de la vall. La gossa de Viliella continua acompanyant-nos, més feliç que un gínjol, mentre nosaltres degustem les primeres maduixetes de bosc. Un cop a l'alçada del poble però a l'altre vessant de la vall, i veient que la gossa ens seguiria fins a Tarragona si calia, truquem al restaurant per comunicar el segrest. Amb un "cagun la gossa" ens demana que li deixem lligada a la porta d'una ermita, i entre plors i tristors (de la gossa i nostres), ens acomiadem de la nostra acompanyant.

Una forta pujada des de Coborriu de la Llosa és la única exigència d'aquesta etapa, que ens acabarà duent entre els prats de la masia conreada més alta de Catalunya (segons el Xavi), on contemplem un grup de voltors que fa un bon festí amb una vaca morta. El sol apreta, i Talltendre sembla que no hagi d'arribar mai, però aconseguim acabar la volta dels Estanys Amagats i ho celebrem amb les rodes i oki-okis pertinents, seguint els rituals de GR, i amb una cervesa a Cal Pere Sidro.

Primer circuït de refugis aconseguit doncs, després de trobar els estanys amagats (tots?) i pujar 3 dels 4 cims proposats. Un bon escalfament (amb etapes dignes dels millors dies de GR) per afrontar els desnivells superiors de la Porta del Cel i les etapes més llargues de Cavalls del Vent i Carros de Foc!