Cavalls del Vent -24h

Després de trobar els Estanys Amagats, i de travessar la Porta del Cel en bona companyia, arriba l'hora de retrobar-me amb un vell repte. 2 dies i mig vaig necessitar per fer la Cavalls del Vent el 2007. 5 anys després, el repte era fer-ho en la categoria de menys de 24h. Molts dubtes, nervis, però ganes i il·lusió!

Passats uns dies de repòs post-porta del cel, i amb dues expedicions de reconeixement dels trams inicial i final de la travessa (sortint des del refugi Serrat de les Esposes), arriba el gran dia.

Cap a les 6 de la tarda em planto al refugi. Espera tensa tot llegint fins l'hora de sopar (les 7), registre d'entrada i recollida de la bossa i la samarreta de regal. Comença a bufar un fort vent. Ara no molesta, però espero que quan comenci a caminar hagi parat. A sopar! crida la guarda. Macarrons amb carbassó, i llom a la planxa amb salsa de formatge i ametlles tendres. Què bo! Un sopar compartit amb dues parelles, una valenciana i una madrilenya que fan la travessa amb tota la calma del món, i que evidentment flipen quan senten les meves intencions. Em sento per unes hores un superman, però en el fons, no tinc tan clar que me'n surti com semblen tenir-ho ells... Tal com diu un d'ells, però, només el fet de plantejar-m'ho ja és un mèrit i un pas que pot fer poca gent. De fet, la llista de participants de les últimes setmanes està plena de gent en modalitat travessa, dos valents en menys de 36h, i només jo en menys de 24h. Evidentment, sóc el primer a anar a dormir, cap a les 9 del vespre, i el vent segueix bufant amb força. Nerviós em poso al llit, i no aconsegueixo dormir. Veig les 11 de la nit l'últim cop que miro el rellotge, i al cap de ben poc, la musiqueta m'indica que toca llevar-se.

3:00 del matí. Sense fer soroll surto de l'habitació. La nit és negra, molt negra. No he tingut en compte l'absència de lluna. Almenys, el vent ha parat completament, i la temperatura és agradable. Esmorzo el que m'han deixat preparat. Bé, no sé si compta com a esmorzar a aquesta hora. En tot cas, unes torradetes amb melmelada, un tall de síndria i te cap a dins! Abans de les 3:45 començo a caminar. Uns 90km i 6000m de desnivell al davant. He calculat fer-ho amb entre 16 i 20 hores, i potser m'he aixecat una mica massa tard. No vull que se'm torni a fer de nit, però per altra banda, tampoc vull haver de fer massa hores de foscor ara al principi.

Començo a caminar per la pista, amb els bastons a la mà donant una absurda sensació de seguretat extra i la música posada. El frontal il·luminant els metres més propers i atraient insectes cap a la meva cara. Porto molt bon ritme, i en menys de 45min. arribo al refugi de Cortals de l'Ingla. Segello el passaport i continuo el camí, enfilant cap al Coll del Pendís, per resseguir després la carena pels últims cims del Moixeró. Després del coll he de reduir una mica el ritme, doncs he deixat de caminar per terreny conegut, i he d'anar més alerta a trobar les marques taronges (difícils de veure de nit). Poc a poc la claror va guanyant lloc al cel, i just quan començo a baixar de nou pel vessant nord, ara ja sota les parets del Cadí i entre els primers ramats d'isards, el sol treu el cap per donar noves forces. Amb les primeres gotes de suor que avisen que potser això que sortís el sol no era tan bona idea, arribo al refugi Prat d'Aguiló. Han estat 3h i mitja caminant, i això que segons els temps de la web, hauria d'haver-ne tardat 6! Això va bé!

Segellada la tarja de pas, començo la primera de les 3 pujades més dures del dia, enfilant cap al Pas dels Gosolans. La temperatura comença a pujar, però encara s'està bé i pujo ben depressa fins al capdamunt del coll. Altre cop aquells prats verds que recordava, farcits d'isards i cavalls. Sempre ho he dit, em recorda allò de Rohan del Senyor dels Anells. Sobre els límits entre la Cerdanya i l'Alt Urgell veig un núvol de fum. Tinc certa inquietud. I si m'agafa un incendi a mig camí? Està tot molt i molt sec. Però bé, segueixo per aquests prats fins a veure el Pedraforca, que vist des del nord no és més que una gran mole de roca, i perd aquella silueta tan característica. Baixada ràpida tallant una mica pel dret (avantatges de recordar el camí), i 20 minutets de córrer a trams per la pista fins al refugi Lluís Estasen. El ritme segueix sent molt i molt bo, però ara ja necessito una parada en condicions. Entrepà de botifarra blanca i dos aquarius. Ja fa molta calor i, tot i que porto la camel-back i bec sovint, començo a notar certa deshidratació.

Del Lluís Estasen al Gresolet, una ràpida baixada per camins ben ombrívols em permet mantenir el ritme i no desgastar-me gens. Segello la tarja de pas i començo un dels trams que sé claus. 5h previstes (al ritme que porto, calculo fer-ho en unes 3h) i 1000m de desnivell positiu i 660 de negatiu. D'entrada, una primera pujada pel mig d'una bonica fageda, entre ombra, fins arribar al coll de la Bena, d'on hauré de baixar, ara ja per camins "lletjots", secs, i agafant ja una calor molt dura, fins al punt menys elevat del recorregut, a Cal Cerdanyola. Passo pel costat de diferents edificis i una piscina on no puc fer més que morir-me d'enveja. Però no pot ser, i començo a pujar pel camí dels Empedrats. Primer, necessito fer una pausa. És el primer cop que m'he de parar fora dels refugis. Un kit-kat i aigua a dojo. La pujada va resseguint un rierol, que es va engorjant fins a passar amb espectaculars salts i piscinetes entre dues immenses parets. El lloc és preciós, i les ganes de fer passar la calor en un d'aquests gorgs em tortura. Però més em tortura la calor combinada amb la pujada. Fa 5 anys, aquesta pujada ja se'ns va fer duríssima. Però avui, per l'hora (les 13h aprox) i les hores caminades fins ara, encara es complica més. Les cames van fent, però vaig xop de suor, i amb un malestar general per la calor que poc a poc es va concentrant en un lleuger mal de cap. És evident que el ritme baixa, però sobretot, és la moral el que falla, davant una pujada que sembla que mai s'acabi. Quan per fi veig el refugi, necessito fer una parada a una ombra i menjar-me un sobret de sucre, per acabar de fer l'últim esforç fins arribar. Entro i em bec 3 aquarius pràcticament seguits, i em menjo un préssec. Em demano un entrepà de truita, però sóc incapaç de menjar-me'l.

Evidentment, la moral i les forces estan ben tocadetes, i per sort o per desgràcia, tinc la única "via d'escape" a tocar, pel coll del Pendís. Amb el suport de la gent del refugi ("ara has d'anar fins allà? estàs sonat!!!"), decideixo acabar aquí l'aventura i tallar pel Pendís altre cop cap al Serrat de les Esposes. Missatget per informar a la Joana...però ella em respon amb un temptador "co-co-co". Per collons, més que per cap altra cosa, acabo decidint a l'ultimíssim moment continuar direcció Refugi del Rebost. Però tot i qeu surto animat i amb forces, la primera pujada cap al següent coll torna a deixar-me baldat. I el pitjor de tot: veure des d'allà dalt la Tosa d'Alp, sabent que l'he d'afrontar baixant abans fins als 1000m...(és a dir, havent de fer uns 1500m de pujada després), diguem que representa un cop molt dur a la meva moral. Aquí sí, decideixo fer mitja volta, atravessar el coll del Pendís, i acabar tornant al Serrat de les Esposes, on arribo després de 15h caminant!

Una petita decepció, però content per aver-ho intentat i haver arribat on vaig arribar i amb les forces que ho vaig fer. Només em va faltar una mica menys de calor i algú al costat! Què important és la companyia a la muntanya! Un repte per reintentar!