Porta del Cel. Etapa 4

Darrera etapa de la travessa La Porta del Cel. Fins avui, ja hem superat grans etapes, desnivells molt importants, hem fet tres mils, hem vist llacs, cascades i cims imponents. I per l'etapa d'avui, no ens quedarem curts! Tenim l'etapa més llarga de la travessa, per anar de Vallferrera a Tavascan, passant per camins poc freqüentats i força desconeguts.

Comencem amb el darrer esmorzar de refugi i la matinada pertinent per poder caminar el màxim d'hores abans que el sol apreti. I comencem la baixada resseguint el riu, primer per la pista, on coincidim amb el nostre estimat GR11, i un cop passat el pàrquing per l'altra riba, seguim un sender on les marques comencen a ser més difoses i que va guanyant poc a poc alçada fins que arribem a la cabana de Basello. Des d'aquí una llarga i forta pujada, on tenim alguna petita dificultat per trobar el camí, ens duu fins a l'espectacular Estany de Baborte. Fa fred, l'herba fins hi tot està glaçada, però la vista del reflex de les muntanyes sobre el llac, el curiós refugi lliure, i la proximitat dels cims de 3000m li dóna un encant especial a aquest indret. Som conscients, a més, que si no fos per la travessa, mai hauríem fet cap a aquest estany, amagat pel protagonisme dels cims propers.

"Atrapem" el sol, que ens escalfa una mica (aviat massa), i fem la fàcil i curta pujada fins al coll de Sellente (segons el mapa, també s'anomena de Baborte, però el cert és que pels indicadors que trobem pel camí, el coll de Baborte ha de ser un altre coll més cap a l'est). Un cop a dalt, ja veiem la vall que baixa cap a Tavascan. Però nosaltres no la seguirem, ja que el camí ens fa enfilar fins al capdamunt de la carena muntanyosa. Són els moments més complicats pel que fa a orientació de tota la travessa. Ens deixem enganyar pel perfil del mapa, i ens hem de dedicar a buscar fites i marques (poc visibles) anant sovint enrere, amunt i avall, i consultant constantment el mapa. Finalment, aconseguim encertar la pujada cap al coll de la Llacuna. Quina pujada! Ben dreta, per prat, com si es tractés de la pujada de la Cuita el Sol! Però un cop a dalt, ja ens veiem més a prop que mai de l'arribada, ja que ens queda recórrer l'ampla i fàcil carena per baixar després al poble.

La carena ens deixa imatges d'isards, voltors, un ramat d'ovelles, i el cim de la Roca Cigalera. Quin lloc! El cim ens permet una vista de 360º, però a més, ens permet veure perfectament tot el recorregut que hem fet al llarg de 4 dies. Des de les dues valls que surten de Tavascan formant una V, el Pic de Certascan, amb el llac i el refugi, ben visibles a sota seu, els diferents colls superats el segon dia fins a Pinet, la Pica d'Estats i els seus veïns...quin espectacle! Realment emocionant. I contents i feliços, i amb la moral "a tope", resseguim per dalt de la carena fins la collada de la Ribera, on baixem ja a la vall (previ festí amb formatge i fuet) on, al cap de poc de baixar arribem a la Cabana de la Ribera de Broate, on una pinça ens permet marcar la tarja de control. A partir d'aquí, iniciem el repertori de cançons, aprofitant que el camí fa baixada i que estem contents perquè estem a punt de completar el recorregut. Amics de les Arts, Manel, els Pets o Sau són alguns dels grups que ens porten per la forta i interminable baixada cap a Tavascan. El poble, amb les piscines, són allà baix. Ja fa estona que les veiem. Però avui no, no hi ha pressa per arribar, i poc a poc els metres van passant i anem apropant-nos al fons de la vall on ens espera el poble, el cotxe, la cerveseta... Per acabar de donar un punt més d'emotivitat al fi d'etapa, enllacem amb el GR11, el tram que l'any passat vam recórrer a l'inrevés, acompanyats per l'Albert, la Mati, la Míriam i la Sílvia. I amb un somriure gegant a la cara, i a ritme de l'Amparito Roca (típica celebració tarragonina) tanquem el cercle de la Porta del Cel.

Cerveseta, pujada amb el cotxe al càmping de Graus a tancar la travessa, i a pensar ja en els següents reptes! La Cavalls del Vent i la Carros de Foc queden ara en mans només de l'Arcadi, però ja hi ha tres nous reptes sobre la taula: GR92, GR10 i GR7! Els camins no s'acabaran!