Porta del Cel. Etapa 3

Tercera etapa de la Porta del Cel, la que ens ha de dur al cim més alt de Catalunya, i punt més alt de la travessa: la Pica d'Estats, amb els seus 3143m. Primer 3000 per l'Eva i el Xavi, i sisena ascensió a la Pica, però primera pel vessant francès per part meva.

El dia promet, doncs, però només baixar a esmorzar, ja veiem...que no veiem res. Una espessa boira ens envolta ja a Pinet, sense cap intenció d'obrir-se. A més, ha estat plovent durant la nit i el terra està ben mullat. Però, eh! Què passa? Després de 39 dies caminant, molts d'ells sota l'aigua, ens tirarà endarrere una mica de boira? Ni parlar-ne! Ens tapem una miqueta, i som els primers a sortir del refugi direcció al cim!

El camí puja resseguint la canal de roca, i va enfilant poc a poc entre roques i tarteres. La boira, sorprenentment, decideix aixecar-se el just i necessari perquè puguem caminar una bona estona podent gaudir del que tenim al voltant. Així podem veure grans plaques de neu (ens caldran els grampons avui?), i els estanys d'Estats (el francès) i de Montcalm. Comença a fer calor, i ens destapem, però ens dura poc la valentia, ja que una forta ventada, amb cops de vent que ens obligaven a tots tres a parar de caminar per uns instants i aferrar-nos a les roques, ens aconsellen recuperar la jaqueta.

Poc a poc i anar fent, anem guanyant metres per un camí molt entretingut, amb petites grimpadetes, estanyets, riuets, plaques de neu. Realment, la pujada no es fa gens pesada per aquesta banda, tot i que el fred i la boira desaconsellen cap parada massa llarga per contemplar un paisatge cada cop més amagat. Alguns valents ens avancen, i cada cop hi ha més gent, sobretot quan, sense adonar-nos-en, ens trobem que ja hem agafat el tram final de la pujada, per la ruta que comparteixen el camí francès i el català. Això vol dir que ja hi som molt a prop! Terreny conegut per mi, així que evito pujar al coll de Riufred i ataquem directes la Pica d'Estats. La boira s'ha tornat molt espessa, però no tenim dificultats per evitar les importants plaques de gel, i acompanyats per una bona corrua d'excursionistes arribem, ara sí, al cim de la Pica d'Estats! Foto amb la samarreta de la travessa, petit homenatge del Xavi als seus Moniatos, i glaçats i eclipsats per la bellesa de les vistes (llàstima, Xavi i Eva, hi haureu de tornar), fugim del vent i el fred del cim. Però no, no n'hi ha prou! L'Eva no està disposada a renunciar a la "tripleta" malgrat el mal temps, així que fem el Pic Verdaguer (cim obligat si fas la Pica...en 5 minuts t'apuntes el segon 3000), i ens fem la foto al costat de la placa amb el nom. Aquest cop no podem fer la típica foto amb el cim de la Pica al fons, però el cim ja és nostre! I anem a pel tercer! Baixem cap al coll de Riufred per pujar el Montcalm, però el Xavi, molt suat (però molt! molt! moooolt!), fred i cansat, decideix esperar-nos mentre l'Eva i jo "ataquem" la fàcil pujada fins al cim del Montcalm (que per cert, em sembla molt i molt lluny, ara que no el puc veure...). Però cim! Tercer 3000 per l'Eva, i 5è Montcalm per mi.

De baixada, al coll, trobem el que queda del glaçó en que s'ha convertit el Xavi esperant-nos. Ho està passant una mica malament, així que tirem ràpidament avall. Passem una llarga però planeta i fàcil pala de neu, pel costat de la part superior de la glacera de la Pica, i fem aquella maleïda pujada fins al Port de Sotllo.  Aquí, tot i el vent, podem veure al fons de la imponent tartera, els estanys d'Estats (el català) i Sotllo, i tota la vall que hem de baixar fins al refugi de Vallferrera. I el cel, malgrat lleugerament amenaçador, ens ofereix la possibilitat de seguir caminant, ara ja sense boira. El Xavi s'oblida per uns moments del fred, gaudint de la baixada per la tartera. Jo el segueixo amb prudència, massa conscient del que ens queda encara per baixar. I l'Eva, "pateix" la tartera, ja que només començar suma una nova caiguda (no, no hi va haver competició, perquè l'Eva se la va carregar ben aviat caient molts més cops que els altres...no ens va donar opció, vaja...). A l'estany, fem una paradeta per celebrar els cims amb un fuet de Vic i formatge, i amb el Xavi una mica més sec, tirem avall per aquest camí que ja he recorregut 6 cops, amb 6 companyies diferents, i que espero poder recórrer més cops i amb moltes més persones!

Finalment, arribem al refugi, aviat, ja que l'etapa se'ns ha quedat curteta. Dinem, dutxa, rumikub, i xerrar amb l'Albert i l'Arcadi (no, no són els que coneixeu, sinó uns altres caminaires, vaja corredors, o com es deien ells, "saltamarrades"), que havien enllaçat les dues etapes, les nostres d'avui i d'ahir! Quines màquines hi ha pel món!

I per demà, última etapa, la més llarga, amb 9h previstes, altre cop per camins solitaris i desconeguts. Quines ganes!