Porta del Cel. Etapa 1

Sense temps per descansar, l'endemà d'acabar els Estanys Amagats, ens embarquem en un nou circuït de refugis. Es tracta de la Porta del Cel, segurament el més exigent a nivell de distància, desnivell, i dificultats tècniques, però que fet en 4 dies es pot fer perfectament gaudint molt i molt del paisatge i la muntanya.

Vora les 7:00 sortim de Puigcerdà, després de deixar la Joana al tren i recollir l'Eva amb el Xavi. Carretera i manta no, que fa calor, Seu d'Urgell, port del Cantó, Sort, Llavorsí, i Tavascan! Deixem el cotxe i pugem per un bonic sender vorejant el riu cap al càmping Bordes de Graus. En Xavi i l'Eva van molt lents, i em poso una mica nerviós pensant que l'etapa és llarga i hem començat a caminar un pèl tard...i és clar, veig l'Eva anant xerrant, i el Xavi amb el seu "pas a pas"...ai mare! Després d'un petit tram per carretera, arribem al càmping on fem el "check-in". Recollim el passaport per segellar als refugis i cims, la samarreta, i demanem consell sobre els grampons. Val a dir que el dia abans, per internet, havíem llegit molts comentaris de gent que estava fent la ruta dies abans, i que deien que eren imprescindibles. La dona del càmping, ens va aclarir molt el dubte: ahir en van arribar uns que no els havien fet servir, i uns altres que deien que sense grampons haurien hagut de girar cua! Fantàstic. No hi ha res com tenir informacions contrastades... Així que davant del dubte, grampons a la motxilla!

I comença l'etapa de debò. 1400m de pujada sostinguda fins al Pic de Certascan, i d'allí baixada al refugi. Un bon etapon per anar obrint boca. D'entrada, el camí segueix pel costat del riu, planejant, i molt bonic. El verd dels arbres i les plantes, la llum i els tons de l'aigua feien molt agradable la caminada fins a les Bordes de Noarre, on unes bordes ben reconstruïdes i uns prats d'un verd preciós donen pas a una primera pujada pel mig del bosc d'aquelles de les de treure el fetge per la boca. Però es compensa amb les vistes de grans salts d'aigua, on parem a fer un merescut descans i una barreta. A continuació, la pujada prossegueix fins arribar a una zona d'aiguamolls tancada per una paret amb un salt d'aigua que hem de superar. Amb alguna dificultat, anem trobant el camí, ara per terra ara per roca, tot seguint fites, fins per fi arribar a un primer estany envoltat de bestiar. Des d'aquí, una nova "paret" a superar fins al següent estany, aquest realment extraordinari, amb un blau de pel·lícula, plaques de neu als voltants, i emmarcat sota uns cims molt atractius. Un paisatge així mereix ser acompanyat d'un bon formatge, llonganissa i pa, així que toca pausa!

A continuació, seguim amunt (amunt, sempre amunt el dia d'avui!), afrontant ara ja la pujada fins al coll entre pedregars immensos per un cap de vall que es va fent més estret i escarpat. Finalment, arribem dalt del coll. A l'altre cantó ja podem veure el llac de Certascan (només una part d'ell) i la Pica d'Estats i els seus cims veïns! Quina emoció! D'aquí dos dies hem de ser allà dalt. I sembla tan a prop des d'aquí... Deixem les motxilles i ens n'anem fins al punt més alt d'avui, el Pic de Certascan. Abans però, ens cal superar una tartera ben inclinada, de les de fer una passa endavant i dues endarrere, i un flanqueig per una placa de roca que fa acollonir a l'Arcadi. Unes últimes passes per un caos de roca vorejant l'aresta ens deixen ja al cim afilat del Certascan, on tenim una pinça per marcar la tarja de pas. I quines vistes! Mont-Roig i Maladeta cap a l'oest, un circ ben definit als nostres peus, la magnitud del llac de Certascan (el llac natural més gran de Catalunya), el massís de la Pica... Un cim realment molt i molt recomanable.

I ara sí, amb la "feina feta", enfilem avall, primer fins al coll on recuperem les motxilles, i després entre petits estanyets, aiguamolls i cascades, fins al gran llac de Certascan. Abans però, ens trobem les primeres plaques de neu. La primera amb una inclinació suau i d'uns 10m de llargada, decidim passar-la "a pelo" sense problemes (tot i que l'Eva suma la primera caiguda amb bonificació per neu). Però la segona placa ja mostra una inclinació més pronunciada, i deu tenir uns 25-30m de llargada, de manera que decidim calçar-nos els grampons. Potser no calien, però coi, ja que els tenim, doncs a fer-los servir! I així doncs arribem a la vora de l'estany, on al Xavi li agafa un atac de "banyitis". Tot i que el contenim els primers metres amb l'excusa d'arribar primer al refugi, el camí és capritxós i ens fa passar tant a la vora de l'aigua, clara i transparent, que ja no el podem retenir més. Així que el Xavi se'n va de cap a l'aigua amb un bon salt de cap (val a dir que en surt pràcticament tan ràpid com hi entra), mentre l'Eva i jo ho mirem amb una barreja d'enveja i mandra. Però un parell de cococos més tard acabem tots plegats tastant les gèlides aigües del Certascan.

Ben fresquets i nets (segons el meu criteri) fem els 5 minutets que ens quedaven fins al refugi de Certascan on podem descansar tot esperant el sopar. Dutxa pel Xavi i l'Eva (jo, com he dit, ja havia quedat net al llac) mentre jo espero tot escoltant els interessants debats d'un grup de nois i noies maristes de Barcelona, i passem a sopar. Els refugis guardats acostumen a oferir menjars molt més suculents i bons del que podríem imaginar, i coneixem un valenciano transportista que està fent la HRP amb el mòbil apagat per no saber res de la dona (o això ens sembla entendre...XD). I per acabar, la guarda del refugi ens passa un vídeo sobre la travessa que estem fent.

Entre el vídeo i la guia de la travessa consultable que tenen al refugi, a un li comencen a venir les caquetes pel dia després. La guia parla d'una etapa "compromesa", amb trams on orientar-se és "poc fàcil" que diria el Xavi, un pas per roca amb "passamans", i una grimpada equipada amb un cable... Evidentment, els pronòstics no són els millors per la meva estúpida por a l'alçada, que avui ja m'ha fet la guitza algun instant, i que sembla que demà hauré de treballar-m'ho per passar aquests passos "compromesos". Amb ganes de saber com serà aquesta etapa que ens ve, i encara enlluernats per la grandesa dels paisatges d'avui, anem al llit!