Porta del Cel. Etapa 3

Tercera etapa de la Porta del Cel, la que ens ha de dur al cim més alt de Catalunya, i punt més alt de la travessa: la Pica d'Estats, amb els seus 3143m. Primer 3000 per l'Eva i el Xavi, i sisena ascensió a la Pica, però primera pel vessant francès per part meva.

El dia promet, doncs, però només baixar a esmorzar, ja veiem...que no veiem res. Una espessa boira ens envolta ja a Pinet, sense cap intenció d'obrir-se. A més, ha estat plovent durant la nit i el terra està ben mullat. Però, eh! Què passa? Després de 39 dies caminant, molts d'ells sota l'aigua, ens tirarà endarrere una mica de boira? Ni parlar-ne! Ens tapem una miqueta, i som els primers a sortir del refugi direcció al cim!

El camí puja resseguint la canal de roca, i va enfilant poc a poc entre roques i tarteres. La boira, sorprenentment, decideix aixecar-se el just i necessari perquè puguem caminar una bona estona podent gaudir del que tenim al voltant. Així podem veure grans plaques de neu (ens caldran els grampons avui?), i els estanys d'Estats (el francès) i de Montcalm. Comença a fer calor, i ens destapem, però ens dura poc la valentia, ja que una forta ventada, amb cops de vent que ens obligaven a tots tres a parar de caminar per uns instants i aferrar-nos a les roques, ens aconsellen recuperar la jaqueta.

Poc a poc i anar fent, anem guanyant metres per un camí molt entretingut, amb petites grimpadetes, estanyets, riuets, plaques de neu. Realment, la pujada no es fa gens pesada per aquesta banda, tot i que el fred i la boira desaconsellen cap parada massa llarga per contemplar un paisatge cada cop més amagat. Alguns valents ens avancen, i cada cop hi ha més gent, sobretot quan, sense adonar-nos-en, ens trobem que ja hem agafat el tram final de la pujada, per la ruta que comparteixen el camí francès i el català. Això vol dir que ja hi som molt a prop! Terreny conegut per mi, així que evito pujar al coll de Riufred i ataquem directes la Pica d'Estats. La boira s'ha tornat molt espessa, però no tenim dificultats per evitar les importants plaques de gel, i acompanyats per una bona corrua d'excursionistes arribem, ara sí, al cim de la Pica d'Estats! Foto amb la samarreta de la travessa, petit homenatge del Xavi als seus Moniatos, i glaçats i eclipsats per la bellesa de les vistes (llàstima, Xavi i Eva, hi haureu de tornar), fugim del vent i el fred del cim. Però no, no n'hi ha prou! L'Eva no està disposada a renunciar a la "tripleta" malgrat el mal temps, així que fem el Pic Verdaguer (cim obligat si fas la Pica...en 5 minuts t'apuntes el segon 3000), i ens fem la foto al costat de la placa amb el nom. Aquest cop no podem fer la típica foto amb el cim de la Pica al fons, però el cim ja és nostre! I anem a pel tercer! Baixem cap al coll de Riufred per pujar el Montcalm, però el Xavi, molt suat (però molt! molt! moooolt!), fred i cansat, decideix esperar-nos mentre l'Eva i jo "ataquem" la fàcil pujada fins al cim del Montcalm (que per cert, em sembla molt i molt lluny, ara que no el puc veure...). Però cim! Tercer 3000 per l'Eva, i 5è Montcalm per mi.

De baixada, al coll, trobem el que queda del glaçó en que s'ha convertit el Xavi esperant-nos. Ho està passant una mica malament, així que tirem ràpidament avall. Passem una llarga però planeta i fàcil pala de neu, pel costat de la part superior de la glacera de la Pica, i fem aquella maleïda pujada fins al Port de Sotllo.  Aquí, tot i el vent, podem veure al fons de la imponent tartera, els estanys d'Estats (el català) i Sotllo, i tota la vall que hem de baixar fins al refugi de Vallferrera. I el cel, malgrat lleugerament amenaçador, ens ofereix la possibilitat de seguir caminant, ara ja sense boira. El Xavi s'oblida per uns moments del fred, gaudint de la baixada per la tartera. Jo el segueixo amb prudència, massa conscient del que ens queda encara per baixar. I l'Eva, "pateix" la tartera, ja que només començar suma una nova caiguda (no, no hi va haver competició, perquè l'Eva se la va carregar ben aviat caient molts més cops que els altres...no ens va donar opció, vaja...). A l'estany, fem una paradeta per celebrar els cims amb un fuet de Vic i formatge, i amb el Xavi una mica més sec, tirem avall per aquest camí que ja he recorregut 6 cops, amb 6 companyies diferents, i que espero poder recórrer més cops i amb moltes més persones!

Finalment, arribem al refugi, aviat, ja que l'etapa se'ns ha quedat curteta. Dinem, dutxa, rumikub, i xerrar amb l'Albert i l'Arcadi (no, no són els que coneixeu, sinó uns altres caminaires, vaja corredors, o com es deien ells, "saltamarrades"), que havien enllaçat les dues etapes, les nostres d'avui i d'ahir! Quines màquines hi ha pel món!

I per demà, última etapa, la més llarga, amb 9h previstes, altre cop per camins solitaris i desconeguts. Quines ganes!

Porta del Cel. Etapa 2

Vinga, vinga, que això s'anima! Segona etapa, amb el pronòstic "d'etapa compromesa" segons la guia, amb unes 7h llargues sobre el paper, i fins a 3 colls amb desnivells importants ens esperen quan el despertador i l'esmorzar ens empenyen fora del refugi del Certascan. Saludats un parell de ruquets, ens posem a caminar com a ruquets resseguint les marques de GR i veient el camí que s'enfila tot fent giragonses a buscar el primer coll, per la serra de la Llurri. Però, sorpresa! Malgrat veure el camí des de lluny, a l'hora de la veritat, ens saltem la bifurcació, així que anem resseguint la vall fins que, uns 15 minuts més tard, consultem el mapa i fem mitja volta. Encara anàvem adormits...

Retrobat el camí, enfilem una pujada considerable però curteta fins assolir aquest primer coll, on ens enxampa el sol de cara. Cremeta, i iniciem la baixada cap als estanys Romedo de Dalt, espectacular, amb la seva illa paradisíaca amb dos pinets allà al mig, i Romedo de Baix, on passem el tram descrit com "desrimpada amb passamans" a la guia. La desgrimpada hi era, sí, fàcil, poca alçada... però el passamans, estava a terra, caigut. Però la veritat, cap mena de complicació ni problema. A la presa de l'estany fem una paradeta i pica-pica, passem per la presa (tot i el cartell de prohibit el pas just a sobre del qual hi havien pintat la marca...), i iniciem el principal desnivell d'avui. Primer resseguint una sèrie d'estanys (difícil dir quin és més bonic), i després, girant a la dreta per entre grans blocs de pedra i en forta pujada, cap al Port de l'Artiga. És una pujada llarga però entretinguda, ja que combina aquests passos entre blocs de granit, trams amb herba, petits estanys... i les vistes al nostre darrere es van fent cada cop més majestuoses, amb els estanys als nostres peus, cada cop més petits, i amb la serra de la Llurri al darrere, que poc a poc s'anirà quedant petita i ens deixa veure els cims de Certascan i fins hi tot el llac i el refugi.

Arribem al Port de l'Artiga. Les vistes extraordinàries s'obren ara també cap a llevant. Veiem perfectament tota la vall, els aiguamolls, i la canal de desguàs del llac de Montestaure, amb el caminet serpentejant pel seu costat. És el nostre següent tram de camí. Però si la pujada ha estat entretinguda, la baixada no es queda curta. Un immens caos de roques als nostres peus, ens obliga a moure'ns amb petits saltets, orientant-nos amb les fites, i sempre avall de roca en roca buscant el millor pas. Quan per fi arribem a la zona dels aiguamolls i trobem la bifurcació del camí, fem una petita parada just abans d'iniciar la nova pujada cap a Montestaure. Endrapem el pícnic que ens han preparat a Certascan (entrepà, patates i iogurt), ens mentalitzem, i sense perdre massa temps (el sol i el vent no feien massa còmode el nostre pícnic àrea) seguim l'etapa.

Ens toca ara remuntar una forta pujada fins a l'Estany de Montestaure, seguint un sender en ziga-zaga que puja pel costadet d'una espectacular canal de desguàs de l'estany. És un immens tall de roca amb el riu al fons. La pujada es fa durilla amb la calor. Una mini pajarilla em fa tirar de sugus per recuperar forces a mig pujar, però amb una mica més d'esforç ens plantem davant l'estany de Montestaure, que queda tancat per parets ben escarpades i afilades formant un magnífic circ glacial. I arriba la pregunta del milión...com se surt d'aquí? Doncs bé, consultat el mapa i trobades les fites, no queda alta d'enfilar tartera amunt per l'esquerra del circ fins a trobar la cresta. Una interessant pujada seguint l'aresta, molt descomposta, ens porta a un flanqueig per la tartera, més a l'esquerra encara, fins a la Pointe de Recós. Es tracta d'un cimet de 2472m, que bàsicament forma un collet estret. Retrobem les vistes del Montcalm, ara ja molt a prop. La Pica queda mig amagada ja entre els cims que la precedeixen. I allà, als peus de les grans muntanyes, al costat d'un estanyet, el refugi de Pinet. Està lluny, sí, però sembla que ja sigui aquí.

Amb els ànims que dóna veure l'objectiu d'avui, baixem del coll per un terreny entre tartera i herba molt inclinat. Relliscades, caigudetes (de l'Eva), i algun moment d'estrés després, arribem al peu de la baixada, i altre cop entre roques i més roques, anem a buscar els prats herbosos que hem d'anar resseguint, sense perdre alçada pel vessant de les muntanyes, fins al refugi. És un tram on la orientació és difícil, ja que els prats amaguen sovint el camí, i trobem poques fites (i cap marca). Poc a poc però, i rectificant el nostre camí en algun moment, ens anem acostant a la cascada i al gran tall de roca format pel torrent d'aigua que baixa dels estanys d'Etats i de Montcalm, Si la canal de Montestaure semblava espectacular, aquesta la supera de llarg! Sabem que hem de trobar un pas concret per superar aquest delicat pas de roca per arribar al refugi, que es troba a l'altra banda. I aquí arriben els problemes. Tenim ja el refugi a tocar, encara que ara ja no el podem veure. Estem a una cascada d'aigua, al costat de la qual es troba una petita pujada que acaba en el gran tall de roca. I a l'altra banda, el refugi. Però no trobem el camí. Perdem una bona estona, anant amunt i avall per la cascada, creuant-la en diferents punts, però el resultat sempre és el mateix: acabem trobant-nos amb el precipici de roca que forma aquesta espectacular canal. El cansament, i la frustració de no trobar la manera d'arribar al refugi quan ja hi som tant a prop comencen a afectar l'humor de tots tres, especialment de l'Eva que opta per la tàctica de callar i seguir-nos per no engegar-nos a creuar el barranc pel dret... Però a la fi, aconseguim "entendre" el mapa, i trobant alguna fita cascada amunt, aconseguim trobar l'únic punt on es pot baixar la paret per un estret sender terrós. Al fons de la canal, una gran pala de neu i gel cobreix el torrent d'aigua. El creuem (sempre amb aquell neguit de "m'aguantarà?"), i trobem el, per part meva temut, pas equipat amb un cable. Es tracta d'una grimpada, pujant la paret de l'altre cantó de la canal, d'uns 5-8m d'alçada, però força vertical. Sense pensar-m'ho ni un moment ni dos, i sense esperar que arribin el Xavi i l'Eva, enfilo amunt ben aferrat per salvar el petit resalt final. El cable és poc útil, però a mi em dóna una espècie de sensació de seguretat que agraeixo. Sense tants miraments ni patiments, l'Eva i el Xavi superen també aquest pas sense dificultats, i per fi, una curta baixadeta ens deixa als peus del Refugi de Pinet.

És moment de refrescar-nos amb una cerveseta, deixar que el Xavi s'enamori de la guarda (com en cada refugi), l'Eva faci els seus pronòstics sobre possibles parentius entre els diferents membres de l'staff del refugi, i gaudir d'una dutxa de 3 minuts d'aigua calenta, que si pares l'aigua segueixen contant (descobriment fet per un servidor, després de dutxar-se amb 30 segons d'aigua calenta, 2' 30'' d'ensabonada amb l'aigua apagada, i un temps indeterminat però curt d'esbandir-me amb aigua ben freda...

Sopem cassoulé (Eva, corregeix tu que saps de l'idioma aquest), un plat tradicional del sud de França (o del nord de Catalunya, segons agafis el mapa), que es caracteritza per una recepta molt senzilla: agafa tot el que tinguis a mà, posau en una olla, i ves remenant. Així, allí dintre podies trobar-hi diferents carns i verdures en una combinació que, hores després, resultaria explosiva. I amb la partideta al Rumikub de rigor (l'Eva va voler intentar refer-se de les seves derrotes al GR, cosa que li resultaria impossible), va fer-se l'hora d'anar al llit. Però, ep! Estem a França! I vosaltres penseu que els francesos són una gent civilitzada, seriosa i tranquil·la, no? Doncs res de res! Quina festa es van muntar entre els guardes del refugi, violí i guitarra en mà, i un grup d'excursionistes francesos escandalosos! Qui ho diria! I en un refugi de muntanya!

I així va ser com amb una dolça melodia de fons, ens vam acabar adormint, somiant ja potser en ser al cim de la Pica d'Estats, primer 3000 pel Xavi i l'Eva. La de demà, hauria de ser l'etapa més light de la travessa. Tot i que coneixent la baixada cap a Vallferrera, sabia que, com a mínim, se'ns faria llarg!

Porta del Cel. Etapa 1

Sense temps per descansar, l'endemà d'acabar els Estanys Amagats, ens embarquem en un nou circuït de refugis. Es tracta de la Porta del Cel, segurament el més exigent a nivell de distància, desnivell, i dificultats tècniques, però que fet en 4 dies es pot fer perfectament gaudint molt i molt del paisatge i la muntanya.

Vora les 7:00 sortim de Puigcerdà, després de deixar la Joana al tren i recollir l'Eva amb el Xavi. Carretera i manta no, que fa calor, Seu d'Urgell, port del Cantó, Sort, Llavorsí, i Tavascan! Deixem el cotxe i pugem per un bonic sender vorejant el riu cap al càmping Bordes de Graus. En Xavi i l'Eva van molt lents, i em poso una mica nerviós pensant que l'etapa és llarga i hem començat a caminar un pèl tard...i és clar, veig l'Eva anant xerrant, i el Xavi amb el seu "pas a pas"...ai mare! Després d'un petit tram per carretera, arribem al càmping on fem el "check-in". Recollim el passaport per segellar als refugis i cims, la samarreta, i demanem consell sobre els grampons. Val a dir que el dia abans, per internet, havíem llegit molts comentaris de gent que estava fent la ruta dies abans, i que deien que eren imprescindibles. La dona del càmping, ens va aclarir molt el dubte: ahir en van arribar uns que no els havien fet servir, i uns altres que deien que sense grampons haurien hagut de girar cua! Fantàstic. No hi ha res com tenir informacions contrastades... Així que davant del dubte, grampons a la motxilla!

I comença l'etapa de debò. 1400m de pujada sostinguda fins al Pic de Certascan, i d'allí baixada al refugi. Un bon etapon per anar obrint boca. D'entrada, el camí segueix pel costat del riu, planejant, i molt bonic. El verd dels arbres i les plantes, la llum i els tons de l'aigua feien molt agradable la caminada fins a les Bordes de Noarre, on unes bordes ben reconstruïdes i uns prats d'un verd preciós donen pas a una primera pujada pel mig del bosc d'aquelles de les de treure el fetge per la boca. Però es compensa amb les vistes de grans salts d'aigua, on parem a fer un merescut descans i una barreta. A continuació, la pujada prossegueix fins arribar a una zona d'aiguamolls tancada per una paret amb un salt d'aigua que hem de superar. Amb alguna dificultat, anem trobant el camí, ara per terra ara per roca, tot seguint fites, fins per fi arribar a un primer estany envoltat de bestiar. Des d'aquí, una nova "paret" a superar fins al següent estany, aquest realment extraordinari, amb un blau de pel·lícula, plaques de neu als voltants, i emmarcat sota uns cims molt atractius. Un paisatge així mereix ser acompanyat d'un bon formatge, llonganissa i pa, així que toca pausa!

A continuació, seguim amunt (amunt, sempre amunt el dia d'avui!), afrontant ara ja la pujada fins al coll entre pedregars immensos per un cap de vall que es va fent més estret i escarpat. Finalment, arribem dalt del coll. A l'altre cantó ja podem veure el llac de Certascan (només una part d'ell) i la Pica d'Estats i els seus cims veïns! Quina emoció! D'aquí dos dies hem de ser allà dalt. I sembla tan a prop des d'aquí... Deixem les motxilles i ens n'anem fins al punt més alt d'avui, el Pic de Certascan. Abans però, ens cal superar una tartera ben inclinada, de les de fer una passa endavant i dues endarrere, i un flanqueig per una placa de roca que fa acollonir a l'Arcadi. Unes últimes passes per un caos de roca vorejant l'aresta ens deixen ja al cim afilat del Certascan, on tenim una pinça per marcar la tarja de pas. I quines vistes! Mont-Roig i Maladeta cap a l'oest, un circ ben definit als nostres peus, la magnitud del llac de Certascan (el llac natural més gran de Catalunya), el massís de la Pica... Un cim realment molt i molt recomanable.

I ara sí, amb la "feina feta", enfilem avall, primer fins al coll on recuperem les motxilles, i després entre petits estanyets, aiguamolls i cascades, fins al gran llac de Certascan. Abans però, ens trobem les primeres plaques de neu. La primera amb una inclinació suau i d'uns 10m de llargada, decidim passar-la "a pelo" sense problemes (tot i que l'Eva suma la primera caiguda amb bonificació per neu). Però la segona placa ja mostra una inclinació més pronunciada, i deu tenir uns 25-30m de llargada, de manera que decidim calçar-nos els grampons. Potser no calien, però coi, ja que els tenim, doncs a fer-los servir! I així doncs arribem a la vora de l'estany, on al Xavi li agafa un atac de "banyitis". Tot i que el contenim els primers metres amb l'excusa d'arribar primer al refugi, el camí és capritxós i ens fa passar tant a la vora de l'aigua, clara i transparent, que ja no el podem retenir més. Així que el Xavi se'n va de cap a l'aigua amb un bon salt de cap (val a dir que en surt pràcticament tan ràpid com hi entra), mentre l'Eva i jo ho mirem amb una barreja d'enveja i mandra. Però un parell de cococos més tard acabem tots plegats tastant les gèlides aigües del Certascan.

Ben fresquets i nets (segons el meu criteri) fem els 5 minutets que ens quedaven fins al refugi de Certascan on podem descansar tot esperant el sopar. Dutxa pel Xavi i l'Eva (jo, com he dit, ja havia quedat net al llac) mentre jo espero tot escoltant els interessants debats d'un grup de nois i noies maristes de Barcelona, i passem a sopar. Els refugis guardats acostumen a oferir menjars molt més suculents i bons del que podríem imaginar, i coneixem un valenciano transportista que està fent la HRP amb el mòbil apagat per no saber res de la dona (o això ens sembla entendre...XD). I per acabar, la guarda del refugi ens passa un vídeo sobre la travessa que estem fent.

Entre el vídeo i la guia de la travessa consultable que tenen al refugi, a un li comencen a venir les caquetes pel dia després. La guia parla d'una etapa "compromesa", amb trams on orientar-se és "poc fàcil" que diria el Xavi, un pas per roca amb "passamans", i una grimpada equipada amb un cable... Evidentment, els pronòstics no són els millors per la meva estúpida por a l'alçada, que avui ja m'ha fet la guitza algun instant, i que sembla que demà hauré de treballar-m'ho per passar aquests passos "compromesos". Amb ganes de saber com serà aquesta etapa que ens ve, i encara enlluernats per la grandesa dels paisatges d'avui, anem al llit!

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 4

La última nit d'estanys amagats, ens porta una nova incorporació al club de les panxes fluixes: a mi. Però per sort, després d'un esmorzar lleugeret, em recupero ràpidament, i amb un Xavi també en millors condicions, encara que justet de forces, afrontem la darrera etapa. Una etapa que ens ha de dur pel vessant sud del Pirineu, des de Cap de Rec fins a Cal Pere Sidro a Talltendre, el que havia sigut el nostre punt d'inici. A priori, etapa fàcil, d'unes 5 horetes, i sense gaire desnivell.

Sortim del refugi seguint una pista amb les marques vermelles i blanques del GR 11.10, rememorant antigues caminades per aquells boscos nets i cuidats, prats verds, i així fins la baixada final per terra descompost fins a Viliella. En aquest bonic poble, després d'indicar uns excursionistes que pretenien arribar amb la furgoneta fins al cim de la muntanya, coneixem la gossa del restaurant, que decideix acompanyar-nos Vall de la Llosa amunt. La gossa ens guia fins al Salt del Molí, on fem un parell de fotos però ens abstenim de banyar-nos, i reculem per l'altre vessant de la vall. La gossa de Viliella continua acompanyant-nos, més feliç que un gínjol, mentre nosaltres degustem les primeres maduixetes de bosc. Un cop a l'alçada del poble però a l'altre vessant de la vall, i veient que la gossa ens seguiria fins a Tarragona si calia, truquem al restaurant per comunicar el segrest. Amb un "cagun la gossa" ens demana que li deixem lligada a la porta d'una ermita, i entre plors i tristors (de la gossa i nostres), ens acomiadem de la nostra acompanyant.

Una forta pujada des de Coborriu de la Llosa és la única exigència d'aquesta etapa, que ens acabarà duent entre els prats de la masia conreada més alta de Catalunya (segons el Xavi), on contemplem un grup de voltors que fa un bon festí amb una vaca morta. El sol apreta, i Talltendre sembla que no hagi d'arribar mai, però aconseguim acabar la volta dels Estanys Amagats i ho celebrem amb les rodes i oki-okis pertinents, seguint els rituals de GR, i amb una cervesa a Cal Pere Sidro.

Primer circuït de refugis aconseguit doncs, després de trobar els estanys amagats (tots?) i pujar 3 dels 4 cims proposats. Un bon escalfament (amb etapes dignes dels millors dies de GR) per afrontar els desnivells superiors de la Porta del Cel i les etapes més llargues de Cavalls del Vent i Carros de Foc!

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 3

Despertem al Refugi de Perafita, el Xavi amb l'estómac xungo (normal, després de beure's tots els culs d'ampolla que quedaven pel refugi...). Només sortir, rumb al coll i cim de Perafita, el Xavi ja ens avisa que es troba malament, i efectivament, es va quedant molt endarrere tot i que les pujades són encara suaus.

Així doncs, un cop al peu de la pujada final al coll, ens diu que anem fent, que ell anirà directe al refugi mentre nosaltres fem l'escapadeta al cim. I dit i fet. Amunt, amunt, fins al capdamunt del coll, des d'on es veu perfectament la manera de pujar al cim. Deixem les motxilles per recuperar-les de baixada, i en poc més de 10 minuts, la Joana i jo ens plantem al cim del Pic de Perafita o de les Truites (diu la llegenda, que un tornado va xuclar les truites del llac i les va deixar caure al cim... o bé que les bruixes dels entorns, tenien per costum reunir-se en aquell punt per fer els seus típics concursos de truites...). Total, que dalt del cim, ben ventats, fem sessió de fotos, construïm una fita (el cim n'està ple, d'aquí el nom de Perafita), i gaudim de les vistes al Cadí, a la Tossa, als estanys i resta de muntanyes properes. I baixant, ja veiem el Xavi assegut a prop d'on havíem deixat les motxilles. El pobre, delirant estomacalment, havia perdut el camí, i ens esperava per baixar tots plegats al refugi dels Estanys de la Pera, pròxim i proper punt de control.

Arribem al refugi (el Xavi uns minuts més tard després de noves aturades estratègiques), i enganxem per poc als guardes, que ja marxaven a passejar. Segell, cerveseta, i més i més dubtes sobre el misteriós refugi d'Aransa. Veient que allí ningú en sabia res, decidim trucar a la central de reserves perquè ens aclareixin si s'ha de passar o no per Aransa. I efectivament, un senyor molt simpàtic (sí, és ironia), ens diu que, evidentment, si a la tarja de pas hi diu Aransa, és que s'ha de passar per Aransa, que hi ha un restaurant que fa de refugi...

Total, que el Xavi decideix tallar pel GR 11.10, directe cap a Cap del Rec, i la Joana i jo seguim l'itinerari marcat cap a Aransa, per posteriorment pujar de nou a Cap del Rec, i si queda temps, fer la Tossa Plana tal i com teníem previst... Avancem pel mig del fang i per pistes d'esquí de fons fins arribar al peu de l'estació d'Aransa on, efectivament, un bar-restaurant ens espera per segellar la tarja de pas. Bé, això que ens espera és mentida, perquè la dona ens diu que l'hem trobat de casualitat perquè té un grup a dinar, que sinó allò estaria tancat... doncs quina gràcia!!! Et fan fer una volta inútil, et posen traves per poder fer la Tossa, i a sobre una mica més i ho trobem tancat! I per rematar-ho, el tram Aransa - Cap del Rec, resulta d'allò més interessant... carretera, camins inexistents pel mig de prats, boscos espessos i lletjos amb mala senyalització, senyors que tallen arbres que pinten els troncs amb el punt blau propi de la travessa, altre cop carretera, calor, molta calor, més calor, i per fi, Cap del Rec!

Allà dintre, un tros de Xavi menja un plat d'arròs blanc just abans d'estirar-se al sac. La Joana i jo, fem una cerveseta, xerrem amb el del refugi, i decidim, després de queixar-me del tema d'Aransa, passar de fer la Tossa. Ja que en principi, tenim unes 5 hores de pujar i baixar des d'allí, desfent camí, i arribem molt justos per sopar. Per tant, la nostra Estanys Amagats versió Cims, tindrà un cim menys, tot i que considero que havent-la fet fa un meset, doncs també "val"...XD.

La tarda la dediquem a fer el dinar, tirar el dinar a terra, recollir el dinar de terra, tornar-lo a escalfar, menjar-nos-el amb condiments, fer-nos amics de la Niula, dutxar-nos i xerrar a la "terrasseta" del refugi amb un Xavi ja mig recuperat.

El millor arriba a l'hora de sopar (excepte pel Xavi que segueix amb el seu règim especial...): de primer, mousse d'Escalivada, i de segon, conill a la cassola amb carreretes i salsa de xocolata! Qui ho diu que és dur això de caminar i dormir en refugis?

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 2

Despertador a les 6:00. Primer dia amb aquests horaris, i només el Xavi sent el despertador, així que li toca despertar-nos a la Joana i a mi. Esmorzar dels que ens agraden quan anem a caminar, pa, fuet i formatge. Amb energies i abrigats, afrontem l'inici d'etapa. Avui anem, d'entrada, al Refugi de l'Illa, a Andorra, i allà decidirem si seguim endavant o no. L'inici és molt potent, ja que el sol ens regala un magnífic espectacle als Estanys de la Pera amb el Puigpedrós i el Roc Colom al fons, i l'estany fent de mirall perfecte. Enlluernats encara, afrontem la forta pendent de la Portella d'Engorgs, per baixar després cap al fons de la Vall de la Llosa, veient l'estany de Montmalús al fons, i a la llunyania el Port de Vallcivera, que ens espera un cop passada la Cabana dels Esparvers (on hem anat a parar després de tantes excursions aquests anys a la Cerdanya), i un cop remuntada la bonica Vall de Vallcibera amb el seu port.

Un cop coronat el port, el Xavi ens diu que va molt cansat de cames, i que no es veu amb forces de pujar al Pic de Pessons. Així que el deixem descansant al magnífic refugi lliure de l'Illa (els catalans n'hauríem d'aprendre una mica dels andorrans), i la Joana i jo afrontem els 30 minutets de pujada al Pessons, amb vistes a les pistes andorranes de Pas de la Casa-Grau Roig, i descobrint alguns estanys autènticament amagats.

Fet el cim, retornem al refugi on ens fem un dinar "escolta", a base de llenties i mandonguilles de llauna (es nota la mà de la Juani fent el menú! XD). I d'allí, descartat l'atac a la Tossa Plana per la seva vessant nord, ens animem a seguir ni més ni menys que fins al refugi de Perafita, i així reduir l'etapa de l'endemà i donar-nos més temps per fer la Tosa. Baixada per la Vall del Madriu (bonics records del GR de l'any passat), fins al desviament cap al coll de la Maiana. Una pujada que es fa molt dura, ja que l'etapa avui està sent ben llarga, i el coll sembla no acabar-se mai. Acompanyats per marmotes, vaques i cavalls, afrontem la baixada ja cap al refugi lliure de Perafita, on, envoltats d'un ramat de vaques i bous, observem la posta del sol sobre el coll i el pic de Perafita, objectius matinals de demà, el refugi de Claror i els cims dels voltants. Una cervesa, suc, galetes i altres productes de dubtós estat ens esperen, i el Xavi, no pot evitar fer-ne un menú degustació, que evidentment, a partir de mitja nit li passaran factura...

Amb la posta del sol al fons de la vall, ens tanquem al refugi, on uns llits metàl·lics ens oferiran tota la comoditat possible tot i no dur esterilla (l'endemà tenia una espècie de "xupetons" en forma de la reixeta metàl·lica!)

Ha estat un dia llarg, amb molt desnivell acumulat (3 colls i un cim), però novament amb magnífics paisatges!

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 1

Desafiament 2012! Circuïts de refugis del Pirineu català.

Comencem la crònica de les noves aventures d'aquest estiu, i ho fem pel primer dels circuïts, la Ruta dels Estanys Amagats. Després vindran la Porta del Cel, la Cavalls del Vent -24h, i la Carros de Foc en 36h.

Estanys Amagats és un circuït de refugis entre la Cerdanya i Andorra, que comprèn els refugis de Cal Pere Sidro, a Talltendre, del Malniu, de l'Illa, dels Estanys de la Pera, d'Aransa i de Cap del Rec. Optem a més per fer-ho en la modalitat Cims Talaies frontereres, de manera que afegim a la ruta circular els ascens als cims del Puigpedrós, Pic de Pessons, Pic de Perafita i Tossa Plana de Lles.

El dia 11 ens posem en marxa. Cotxe fins a Talltendre, on fem el "check-in". Samarreta, i bossa amb articles de propaganda, el mapa i la targeta de pas. Sorpresa! A la web no deia res de cap refugi a Aransa, i nosaltres no pensàvem passar-hi per poder fer més fàcilment el cim de la Tossa, i resulta que a la tarja de pas ens marca un refugi d'Aransa que ni el Xavi ni el guarda del pseudo-refugi Cal Pere Sidro saben quin pot ser...

Amb la incertesa comencem a caminar destí Meranges i El Malniu. Primer carretera, camí fàcil i pista fins a Meranges, i des d'allí, primera pujada considerable fins al refugi del Malniu. De fet, des de Meranges fins al cim, teníem 1400m de pujada seguida, una bona manera de començar l'aventura! Al Malniu, parada i fonda, entrepanet, migdiada, i afrontem la segona part de la pujada fins al cim del Puigpedrós. Un cavall s'entesta en ajudar al Xavi a mitja pujada, donant-li copets de morro a l'esquena, però tot i així, el Xavi no aconsegueix arribar el primer a dalt. Si és que ni fent trampes! Fem cim, ens fem les fotos pertinents, i ens resguardem del vent per contemplar el paisatge i identificar els cims propers.

I per acabar, baixada directa cap al refugi Folch i Girona o d'Engorgs, que ja vèiem allà al fons del circ, i on vam rememorar nits passades, entre elles, la que l'any passat hi vam passar en ple GR11. Sopar, i a dormir esperant el nostre amic ratolí, que un cop més ens va despertar a mitja nit remenant unes bosses de plàstic.

Tot a punt per, l'endemà, reprendre el ritme GR, despertar a les 6 i a caminar!