Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 4

La última nit d'estanys amagats, ens porta una nova incorporació al club de les panxes fluixes: a mi. Però per sort, després d'un esmorzar lleugeret, em recupero ràpidament, i amb un Xavi també en millors condicions, encara que justet de forces, afrontem la darrera etapa. Una etapa que ens ha de dur pel vessant sud del Pirineu, des de Cap de Rec fins a Cal Pere Sidro a Talltendre, el que havia sigut el nostre punt d'inici. A priori, etapa fàcil, d'unes 5 horetes, i sense gaire desnivell.

Sortim del refugi seguint una pista amb les marques vermelles i blanques del GR 11.10, rememorant antigues caminades per aquells boscos nets i cuidats, prats verds, i així fins la baixada final per terra descompost fins a Viliella. En aquest bonic poble, després d'indicar uns excursionistes que pretenien arribar amb la furgoneta fins al cim de la muntanya, coneixem la gossa del restaurant, que decideix acompanyar-nos Vall de la Llosa amunt. La gossa ens guia fins al Salt del Molí, on fem un parell de fotos però ens abstenim de banyar-nos, i reculem per l'altre vessant de la vall. La gossa de Viliella continua acompanyant-nos, més feliç que un gínjol, mentre nosaltres degustem les primeres maduixetes de bosc. Un cop a l'alçada del poble però a l'altre vessant de la vall, i veient que la gossa ens seguiria fins a Tarragona si calia, truquem al restaurant per comunicar el segrest. Amb un "cagun la gossa" ens demana que li deixem lligada a la porta d'una ermita, i entre plors i tristors (de la gossa i nostres), ens acomiadem de la nostra acompanyant.

Una forta pujada des de Coborriu de la Llosa és la única exigència d'aquesta etapa, que ens acabarà duent entre els prats de la masia conreada més alta de Catalunya (segons el Xavi), on contemplem un grup de voltors que fa un bon festí amb una vaca morta. El sol apreta, i Talltendre sembla que no hagi d'arribar mai, però aconseguim acabar la volta dels Estanys Amagats i ho celebrem amb les rodes i oki-okis pertinents, seguint els rituals de GR, i amb una cervesa a Cal Pere Sidro.

Primer circuït de refugis aconseguit doncs, després de trobar els estanys amagats (tots?) i pujar 3 dels 4 cims proposats. Un bon escalfament (amb etapes dignes dels millors dies de GR) per afrontar els desnivells superiors de la Porta del Cel i les etapes més llargues de Cavalls del Vent i Carros de Foc!

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 3

Despertem al Refugi de Perafita, el Xavi amb l'estómac xungo (normal, després de beure's tots els culs d'ampolla que quedaven pel refugi...). Només sortir, rumb al coll i cim de Perafita, el Xavi ja ens avisa que es troba malament, i efectivament, es va quedant molt endarrere tot i que les pujades són encara suaus.

Així doncs, un cop al peu de la pujada final al coll, ens diu que anem fent, que ell anirà directe al refugi mentre nosaltres fem l'escapadeta al cim. I dit i fet. Amunt, amunt, fins al capdamunt del coll, des d'on es veu perfectament la manera de pujar al cim. Deixem les motxilles per recuperar-les de baixada, i en poc més de 10 minuts, la Joana i jo ens plantem al cim del Pic de Perafita o de les Truites (diu la llegenda, que un tornado va xuclar les truites del llac i les va deixar caure al cim... o bé que les bruixes dels entorns, tenien per costum reunir-se en aquell punt per fer els seus típics concursos de truites...). Total, que dalt del cim, ben ventats, fem sessió de fotos, construïm una fita (el cim n'està ple, d'aquí el nom de Perafita), i gaudim de les vistes al Cadí, a la Tossa, als estanys i resta de muntanyes properes. I baixant, ja veiem el Xavi assegut a prop d'on havíem deixat les motxilles. El pobre, delirant estomacalment, havia perdut el camí, i ens esperava per baixar tots plegats al refugi dels Estanys de la Pera, pròxim i proper punt de control.

Arribem al refugi (el Xavi uns minuts més tard després de noves aturades estratègiques), i enganxem per poc als guardes, que ja marxaven a passejar. Segell, cerveseta, i més i més dubtes sobre el misteriós refugi d'Aransa. Veient que allí ningú en sabia res, decidim trucar a la central de reserves perquè ens aclareixin si s'ha de passar o no per Aransa. I efectivament, un senyor molt simpàtic (sí, és ironia), ens diu que, evidentment, si a la tarja de pas hi diu Aransa, és que s'ha de passar per Aransa, que hi ha un restaurant que fa de refugi...

Total, que el Xavi decideix tallar pel GR 11.10, directe cap a Cap del Rec, i la Joana i jo seguim l'itinerari marcat cap a Aransa, per posteriorment pujar de nou a Cap del Rec, i si queda temps, fer la Tossa Plana tal i com teníem previst... Avancem pel mig del fang i per pistes d'esquí de fons fins arribar al peu de l'estació d'Aransa on, efectivament, un bar-restaurant ens espera per segellar la tarja de pas. Bé, això que ens espera és mentida, perquè la dona ens diu que l'hem trobat de casualitat perquè té un grup a dinar, que sinó allò estaria tancat... doncs quina gràcia!!! Et fan fer una volta inútil, et posen traves per poder fer la Tossa, i a sobre una mica més i ho trobem tancat! I per rematar-ho, el tram Aransa - Cap del Rec, resulta d'allò més interessant... carretera, camins inexistents pel mig de prats, boscos espessos i lletjos amb mala senyalització, senyors que tallen arbres que pinten els troncs amb el punt blau propi de la travessa, altre cop carretera, calor, molta calor, més calor, i per fi, Cap del Rec!

Allà dintre, un tros de Xavi menja un plat d'arròs blanc just abans d'estirar-se al sac. La Joana i jo, fem una cerveseta, xerrem amb el del refugi, i decidim, després de queixar-me del tema d'Aransa, passar de fer la Tossa. Ja que en principi, tenim unes 5 hores de pujar i baixar des d'allí, desfent camí, i arribem molt justos per sopar. Per tant, la nostra Estanys Amagats versió Cims, tindrà un cim menys, tot i que considero que havent-la fet fa un meset, doncs també "val"...XD.

La tarda la dediquem a fer el dinar, tirar el dinar a terra, recollir el dinar de terra, tornar-lo a escalfar, menjar-nos-el amb condiments, fer-nos amics de la Niula, dutxar-nos i xerrar a la "terrasseta" del refugi amb un Xavi ja mig recuperat.

El millor arriba a l'hora de sopar (excepte pel Xavi que segueix amb el seu règim especial...): de primer, mousse d'Escalivada, i de segon, conill a la cassola amb carreretes i salsa de xocolata! Qui ho diu que és dur això de caminar i dormir en refugis?

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 2

Despertador a les 6:00. Primer dia amb aquests horaris, i només el Xavi sent el despertador, així que li toca despertar-nos a la Joana i a mi. Esmorzar dels que ens agraden quan anem a caminar, pa, fuet i formatge. Amb energies i abrigats, afrontem l'inici d'etapa. Avui anem, d'entrada, al Refugi de l'Illa, a Andorra, i allà decidirem si seguim endavant o no. L'inici és molt potent, ja que el sol ens regala un magnífic espectacle als Estanys de la Pera amb el Puigpedrós i el Roc Colom al fons, i l'estany fent de mirall perfecte. Enlluernats encara, afrontem la forta pendent de la Portella d'Engorgs, per baixar després cap al fons de la Vall de la Llosa, veient l'estany de Montmalús al fons, i a la llunyania el Port de Vallcivera, que ens espera un cop passada la Cabana dels Esparvers (on hem anat a parar després de tantes excursions aquests anys a la Cerdanya), i un cop remuntada la bonica Vall de Vallcibera amb el seu port.

Un cop coronat el port, el Xavi ens diu que va molt cansat de cames, i que no es veu amb forces de pujar al Pic de Pessons. Així que el deixem descansant al magnífic refugi lliure de l'Illa (els catalans n'hauríem d'aprendre una mica dels andorrans), i la Joana i jo afrontem els 30 minutets de pujada al Pessons, amb vistes a les pistes andorranes de Pas de la Casa-Grau Roig, i descobrint alguns estanys autènticament amagats.

Fet el cim, retornem al refugi on ens fem un dinar "escolta", a base de llenties i mandonguilles de llauna (es nota la mà de la Juani fent el menú! XD). I d'allí, descartat l'atac a la Tossa Plana per la seva vessant nord, ens animem a seguir ni més ni menys que fins al refugi de Perafita, i així reduir l'etapa de l'endemà i donar-nos més temps per fer la Tosa. Baixada per la Vall del Madriu (bonics records del GR de l'any passat), fins al desviament cap al coll de la Maiana. Una pujada que es fa molt dura, ja que l'etapa avui està sent ben llarga, i el coll sembla no acabar-se mai. Acompanyats per marmotes, vaques i cavalls, afrontem la baixada ja cap al refugi lliure de Perafita, on, envoltats d'un ramat de vaques i bous, observem la posta del sol sobre el coll i el pic de Perafita, objectius matinals de demà, el refugi de Claror i els cims dels voltants. Una cervesa, suc, galetes i altres productes de dubtós estat ens esperen, i el Xavi, no pot evitar fer-ne un menú degustació, que evidentment, a partir de mitja nit li passaran factura...

Amb la posta del sol al fons de la vall, ens tanquem al refugi, on uns llits metàl·lics ens oferiran tota la comoditat possible tot i no dur esterilla (l'endemà tenia una espècie de "xupetons" en forma de la reixeta metàl·lica!)

Ha estat un dia llarg, amb molt desnivell acumulat (3 colls i un cim), però novament amb magnífics paisatges!

Ruta dels Estanys Amagats. Etapa 1

Desafiament 2012! Circuïts de refugis del Pirineu català.

Comencem la crònica de les noves aventures d'aquest estiu, i ho fem pel primer dels circuïts, la Ruta dels Estanys Amagats. Després vindran la Porta del Cel, la Cavalls del Vent -24h, i la Carros de Foc en 36h.

Estanys Amagats és un circuït de refugis entre la Cerdanya i Andorra, que comprèn els refugis de Cal Pere Sidro, a Talltendre, del Malniu, de l'Illa, dels Estanys de la Pera, d'Aransa i de Cap del Rec. Optem a més per fer-ho en la modalitat Cims Talaies frontereres, de manera que afegim a la ruta circular els ascens als cims del Puigpedrós, Pic de Pessons, Pic de Perafita i Tossa Plana de Lles.

El dia 11 ens posem en marxa. Cotxe fins a Talltendre, on fem el "check-in". Samarreta, i bossa amb articles de propaganda, el mapa i la targeta de pas. Sorpresa! A la web no deia res de cap refugi a Aransa, i nosaltres no pensàvem passar-hi per poder fer més fàcilment el cim de la Tossa, i resulta que a la tarja de pas ens marca un refugi d'Aransa que ni el Xavi ni el guarda del pseudo-refugi Cal Pere Sidro saben quin pot ser...

Amb la incertesa comencem a caminar destí Meranges i El Malniu. Primer carretera, camí fàcil i pista fins a Meranges, i des d'allí, primera pujada considerable fins al refugi del Malniu. De fet, des de Meranges fins al cim, teníem 1400m de pujada seguida, una bona manera de començar l'aventura! Al Malniu, parada i fonda, entrepanet, migdiada, i afrontem la segona part de la pujada fins al cim del Puigpedrós. Un cavall s'entesta en ajudar al Xavi a mitja pujada, donant-li copets de morro a l'esquena, però tot i així, el Xavi no aconsegueix arribar el primer a dalt. Si és que ni fent trampes! Fem cim, ens fem les fotos pertinents, i ens resguardem del vent per contemplar el paisatge i identificar els cims propers.

I per acabar, baixada directa cap al refugi Folch i Girona o d'Engorgs, que ja vèiem allà al fons del circ, i on vam rememorar nits passades, entre elles, la que l'any passat hi vam passar en ple GR11. Sopar, i a dormir esperant el nostre amic ratolí, que un cop més ens va despertar a mitja nit remenant unes bosses de plàstic.

Tot a punt per, l'endemà, reprendre el ritme GR, despertar a les 6 i a caminar!

Bulloses

El 16,17 i 18 de Marzo Amaya i Juanma (nuestro compañero de Camino del GR11) nos visitaron aquí en la Cerdanya en motivo de la presentación del audiovisial que presentamos (explicando nuestras experiencias de la transpirinaica)gracias al GREC (Grup Excursioniata de Cerdanya)...gracias amigos por vuestra visita.

Aquest bloc 2011GR11 segueix actiu ja ho veieu ;-)

Article per la revista COLORS

2011GR11:Aprenem de cada pas...cerquem la següent marca del Camí

El títol de l'article respon a la frase que vam ficar al bloc on explicàvem cada dia la nostra aventura (http://2011gr11.blogspot.com) en el moment d'encetar-lo...que semblava quelcom provisional i va acabar sent tota una declaració d'intencions,una pràctica diària durant els 39 dies seguits caminant.

A la “pluja d'idees” per preparar aquest escrit,surten paraules com:Pas,Camí,Gaudir,Objectiu,Sumar,Compartir,Equip,Superació,Jocs,Celebració,

Conèixer,Aprendre,Contemplar,Veure,Atenció,Aixecar-se,Somni,Senyals...totes elles,paraules que podríem trobar en algun curs de coaching o algun llibre d'autoajuda que a més podem enllaçar perfectament amb tot un clàssic del capítol 64 del Tao Te Ching “Un camí de mil milles comença pel primer pas” (Nosaltres vam fer “500 miles” aproximadament).

És curiós,ara mateix (just en el moment d'escriure això) està sortint al 3/24 un home que diu que la crisi li ha anat malament només a nivell econòmic...ara es dedica al coaching!!! ...d'això en Jung en diria una “sincronicitat”,és a dir com si la vida fos un joc de pistes,com si tinguéssim una serie de “senyals” a l'igual que les nostres blanques i vermelles del GR11,que ens diuen que estem en bon camí,que si estem prou atents serem capaços de veure la que tenim davant i llavors cercar la següent.

És una analogia...una metàfora que serveix per entendre que cada pas,cada un dels dies que vivim, es converteix en el nostre GR particular amb etapes més boniques que d'altres ,poder sí, però que en tot cas ens serveix per Aprendre de cada pas que hem fet i que seguim fent i ens ensenya doncs a Gaudir del nostre camí,del nostre Present (un regal com la mateixa paraula diu).

Un bon dia (en el present de llavors),t'aixeques al matí i sense saber-ho encara,aquell serà un dels dies que marcaran el teu futur perquè ja cap al vespre,un amic (l'Arcadi) va i et planteja la possibilitat de creuar tot lo Pirineu caminant...de mar a mar...Euskadi,Navarra,Aragó,Catalunya,Andorra i altre cop Catalunya..20 kms i més de 8h de mitjana amb desnivells respectables...tot el GR11 sencer!...i lo millor de tot és que dius que sí,que endavant.

Ens comencem a plantejar com carregar-ho tot i fer la logística i... un equip de 2 components està bé,però ¿que em dieu d'un de 5? “com més sirem més riurem”...s'afegeixen l'Eva que en un principi no tenia clar de fer-ho tot i després no hi havia qui l'agafés,l'Anna que diu que porta el cotxe de suport i que va ser el fet que va marcar un plantejament totalment diferent del que teníem en principi -quin gran avantatge- i la Mireia més tard també a la logística tot i que totes dues es van calçar les botes sovint.

Efectivament,ja teníem l'equip 2011GR11 per compartir i completar un dels projectes més macos que hem fet mai.

De tota manera,no hem fet res que no haguéssim après a fer des de ben petits:posar un peu darrere l'altre...a priori 800 km poden semblar molt,però una vegada hi ets saps que aquell dia l'únic que has de fer és Caminar i que si no arribes al cap de les hores previstes doncs ja arribaràs unes hores més tard. No passa res perquè l'únic que de debò importa,l'únic objectiu veritable que contava cada dia era caminar...i el més important,gaudir molt de fer-ho i travessar per aquells magnífics paratges. És ben clar que cada dia pensàvem en el Cap de Creus (fins que no vam ser a Catalunya no valia anomenar-lo, com un joc per ajudar-nos a anar posposant l'objectiu final del recorregut) però de res no servia si no completàvem cada una de les etapes amb èxit...és a dir calia trobar cada marca blanca i vermella -milers i milers d'elles- i calia cercar la següent,perquè del contrari,si no seguíem el recorregut (molt ben marcat pràcticament en la seva totalitat) i ens perdíem,calia recular fins a la senyal darrera i tornar a orientar-nos.

Amb la boira l'orientació és poc fàcil...¿qui no ha tingut dies de boira en la seva vida?...nosaltres en vam tenir molts,sobretot al Juliol en el que a més ens ruixava i aquella aigua ens deixava xops de dalt a baix tot sovint. Fins i tot neu! la que vam poder trepitjar i també la que queia quan vam coronar el coll de Tebarrai a més de 2700m al cantó dels Infiernos.

Tot i així sempre vam acabar trobant el camí,sempre continuàvem caminant sota les condicions que toquessin per seguir gaudint d'aquella aventura i encara que sota la pluja podíem contemplar estampes espectaculars,de les més boniques del món com en arribar a la cabana de fusta d'Angliós envoltada d'un munt d'ibones (estanys) i a més trobar a més caminants amb qui compartir l'experiència mentre intentes eixugar-te una mica i sentir-te ben especial de poder simplement mirar i sentir...i poder veure aquells reflexos de l'aigua i escoltar la calma al capvespre,en aquell entorn...quelcom que saps irrepetible perquè entens que encara que tornis a recórrer el mateix recorregut...el camí mai serà igual.

Així podeu entendre que cada dia que passava era com una retroalimentació positiva -l'autosuperació és un gran combustible- per encoratjar-nos individualment i col·lectiva a seguir assolint objectius. L'avantatge d'estar en equip és que sempre tens a la resta al cantó quan tens uns moments de defalliment...l'èxit de cadascú és l'èxit de tots..aquesta cooperació en tot moment és la sinergia necessària perquè tot funcioni.

Qui no ha caigut mai en el seu propi camí particular?...natros també quèiem -bé uns més que d'altres- però l'important és que cada vegada ens vam tornar a aixecar i que a cada caiguda n'havíem aprés el que calia. Com diu aquella dita russa:”caure està permès,però aixecar-se és obligatori” i entre pedra i pedra,necessitàvem l'atenció plena constantment per no tornar a entrebancar-nos...i base de moltes pedres en el camí,a base de moltes caigudes,t'aixeques cada vegada més ràpid.

Són molt dies de trajecte i és inevitable sentir cansament o mals diversos,el cos es queixava és clar. Encara que l'adaptació més important la fas durant la primera setmana de ruta on el cos et recorda que tens parts del teu cos que poder ni coneixies (un dels millors aprenentatges és que acabes escoltant el teu cos en tot moment)...es supera a poc a poc i vas sentint-te en plena forma per seguir sumant etapes -tan boniques com la d'Aguas Tuertas per exemple- i assolir així el teu somni i celebrar cadascuna d'elles. De fet teníem un ritual (oki,oki,oki...hoi,hoi,hoi, cridàvem) a cada final i a més cada cop que deixàvem una zona de Pirineu,anàvem a provar una mica de gastronomia de la zona a un restaurant. Diria que a més vam testar formatges a totes les valls...aquelles que diàriament remuntàvem fins al fons per pujar al coll que una vegada superat ens deixava en la següent.

Colls durs a vegades,com el d'Añisclo que tant havíem sentit a la zona del Monte Perdido entre Góriz i Pineta,després d'una preciosa pujada entre salts d'aigua (quin grapat de cascades al Pirineu!...innumerables i magnífiques) arribem a una paret des d'on la vall es veia mooolt avall. Eren 1200m de desnivell negatiu en 2 kms. arribes a pensar que has de baixar volant (¿qui tingues un parapent per fer-ho?) però finalment encares la baixada i els genolls acaben per aguantar la fita tot i que a l'endemà et fan prendre consciència de la gesta feta el dia anterior.

Vam passar per la bellesa del Pirineu navarrès amb la simpatia de la seva gent,per l'espectacularitat del feréstec Pirineu aragonès,pel magnífic nostrat Pirineu...vam arribar caminant a casa!,en travessar per la Cerdanya només quedaven 200 i escaig kms -l'escena descrita abans a Angliós és reproduïble altre cop a la zona dels Engorgs del Puigpedròs- veníem de passar també pel País dels Pirineus amb una etapa més maca que l'altra i enfilàvem ja després de Núria,unes etapes amb menys desnivells però no per això més fàcils doncs a l'Agost la calor ens va visitar i ens acompanyà uns dies fins l'arribada ara si al Cap de Creus.

El dia anterior de l'arribada,la penúltima etapa acabava ja al Mar Mediterrani al Port de la Selva...era com un primer final,arribàvem des del Cantàbric després de moltes passes fetes i molts companys de GR11 coneguts i amb els que vam compartir molts i magnífics moments. Un d'ells,mentre nosaltres celebràvem l'arribada amb el bany de rigor,s'havia quedat assegut mirant el mar darrere de les ulleres de sol...els seus ulls estaven plorant de la emoció:”L'home és capaç de fer coses molt grans”- va dir

2011GR11 El tràiler

El 16 de Març al Museu Cerdà a les 20.30h explicarem la nostra aventura del GR11 de l'estiu passat ;-)