Despertem al Refugi de Perafita, el Xavi amb l'estómac xungo (normal, després de beure's tots els culs d'ampolla que quedaven pel refugi...). Només sortir, rumb al coll i cim de Perafita, el Xavi ja ens avisa que es troba malament, i efectivament, es va quedant molt endarrere tot i que les pujades són encara suaus.
Així doncs, un cop al peu de la pujada final al coll, ens diu que anem fent, que ell anirà directe al refugi mentre nosaltres fem l'escapadeta al cim. I dit i fet. Amunt, amunt, fins al capdamunt del coll, des d'on es veu perfectament la manera de pujar al cim. Deixem les motxilles per recuperar-les de baixada, i en poc més de 10 minuts, la Joana i jo ens plantem al cim del Pic de Perafita o de les Truites (diu la llegenda, que un tornado va xuclar les truites del llac i les va deixar caure al cim... o bé que les bruixes dels entorns, tenien per costum reunir-se en aquell punt per fer els seus típics concursos de truites...). Total, que dalt del cim, ben ventats, fem sessió de fotos, construïm una fita (el cim n'està ple, d'aquí el nom de Perafita), i gaudim de les vistes al Cadí, a la Tossa, als estanys i resta de muntanyes properes. I baixant, ja veiem el Xavi assegut a prop d'on havíem deixat les motxilles. El pobre, delirant estomacalment, havia perdut el camí, i ens esperava per baixar tots plegats al refugi dels Estanys de la Pera, pròxim i proper punt de control.
Arribem al refugi (el Xavi uns minuts més tard després de noves aturades estratègiques), i enganxem per poc als guardes, que ja marxaven a passejar. Segell, cerveseta, i més i més dubtes sobre el misteriós refugi d'Aransa. Veient que allí ningú en sabia res, decidim trucar a la central de reserves perquè ens aclareixin si s'ha de passar o no per Aransa. I efectivament, un senyor molt simpàtic (sí, és ironia), ens diu que, evidentment, si a la tarja de pas hi diu Aransa, és que s'ha de passar per Aransa, que hi ha un restaurant que fa de refugi...
Total, que el Xavi decideix tallar pel GR 11.10, directe cap a Cap del Rec, i la Joana i jo seguim l'itinerari marcat cap a Aransa, per posteriorment pujar de nou a Cap del Rec, i si queda temps, fer la Tossa Plana tal i com teníem previst... Avancem pel mig del fang i per pistes d'esquí de fons fins arribar al peu de l'estació d'Aransa on, efectivament, un bar-restaurant ens espera per segellar la tarja de pas. Bé, això que ens espera és mentida, perquè la dona ens diu que l'hem trobat de casualitat perquè té un grup a dinar, que sinó allò estaria tancat... doncs quina gràcia!!! Et fan fer una volta inútil, et posen traves per poder fer la Tossa, i a sobre una mica més i ho trobem tancat! I per rematar-ho, el tram Aransa - Cap del Rec, resulta d'allò més interessant... carretera, camins inexistents pel mig de prats, boscos espessos i lletjos amb mala senyalització, senyors que tallen arbres que pinten els troncs amb el punt blau propi de la travessa, altre cop carretera, calor, molta calor, més calor, i per fi, Cap del Rec!
Allà dintre, un tros de Xavi menja un plat d'arròs blanc just abans d'estirar-se al sac. La Joana i jo, fem una cerveseta, xerrem amb el del refugi, i decidim, després de queixar-me del tema d'Aransa, passar de fer la Tossa. Ja que en principi, tenim unes 5 hores de pujar i baixar des d'allí, desfent camí, i arribem molt justos per sopar. Per tant, la nostra Estanys Amagats versió Cims, tindrà un cim menys, tot i que considero que havent-la fet fa un meset, doncs també "val"...XD.
La tarda la dediquem a fer el dinar, tirar el dinar a terra, recollir el dinar de terra, tornar-lo a escalfar, menjar-nos-el amb condiments, fer-nos amics de la Niula, dutxar-nos i xerrar a la "terrasseta" del refugi amb un Xavi ja mig recuperat.
El millor arriba a l'hora de sopar (excepte pel Xavi que segueix amb el seu règim especial...): de primer, mousse d'Escalivada, i de segon, conill a la cassola amb carreretes i salsa de xocolata! Qui ho diu que és dur això de caminar i dormir en refugis?
