2011GR11:Aprenem de cada pas...cerquem la següent marca del Camí
El títol de l'article respon a la frase que vam ficar al bloc on explicàvem cada dia la nostra aventura (http://2011gr11.blogspot.com) en el moment d'encetar-lo...que semblava quelcom provisional i va acabar sent tota una declaració d'intencions,una pràctica diària durant els 39 dies seguits caminant.
A la “pluja d'idees” per preparar aquest escrit,surten paraules com:Pas,Camí,Gaudir,Objectiu,Sumar,Compartir,Equip,Superació,Jocs,Celebració,
Conèixer,Aprendre,Contemplar,Veure,Atenció,Aixecar-se,Somni,Senyals...totes elles,paraules que podríem trobar en algun curs de coaching o algun llibre d'autoajuda que a més podem enllaçar perfectament amb tot un clàssic del capítol 64 del Tao Te Ching “Un camí de mil milles comença pel primer pas” (Nosaltres vam fer “500 miles” aproximadament).
És curiós,ara mateix (just en el moment d'escriure això) està sortint al 3/24 un home que diu que la crisi li ha anat malament només a nivell econòmic...ara es dedica al coaching!!! ...d'això en Jung en diria una “sincronicitat”,és a dir com si la vida fos un joc de pistes,com si tinguéssim una serie de “senyals” a l'igual que les nostres blanques i vermelles del GR11,que ens diuen que estem en bon camí,que si estem prou atents serem capaços de veure la que tenim davant i llavors cercar la següent.
És una analogia...una metàfora que serveix per entendre que cada pas,cada un dels dies que vivim, es converteix en el nostre GR particular amb etapes més boniques que d'altres ,poder sí, però que en tot cas ens serveix per Aprendre de cada pas que hem fet i que seguim fent i ens ensenya doncs a Gaudir del nostre camí,del nostre Present (un regal com la mateixa paraula diu).
Un bon dia (en el present de llavors),t'aixeques al matí i sense saber-ho encara,aquell serà un dels dies que marcaran el teu futur perquè ja cap al vespre,un amic (l'Arcadi) va i et planteja la possibilitat de creuar tot lo Pirineu caminant...de mar a mar...Euskadi,Navarra,Aragó,Catalunya,Andorra i altre cop Catalunya..20 kms i més de 8h de mitjana amb desnivells respectables...tot el GR11 sencer!...i lo millor de tot és que dius que sí,que endavant.
Ens comencem a plantejar com carregar-ho tot i fer la logística i... un equip de 2 components està bé,però ¿que em dieu d'un de 5? “com més sirem més riurem”...s'afegeixen l'Eva que en un principi no tenia clar de fer-ho tot i després no hi havia qui l'agafés,l'Anna que diu que porta el cotxe de suport i que va ser el fet que va marcar un plantejament totalment diferent del que teníem en principi -quin gran avantatge- i la Mireia més tard també a la logística tot i que totes dues es van calçar les botes sovint.
Efectivament,ja teníem l'equip 2011GR11 per compartir i completar un dels projectes més macos que hem fet mai.
De tota manera,no hem fet res que no haguéssim après a fer des de ben petits:posar un peu darrere l'altre...a priori 800 km poden semblar molt,però una vegada hi ets saps que aquell dia l'únic que has de fer és Caminar i que si no arribes al cap de les hores previstes doncs ja arribaràs unes hores més tard. No passa res perquè l'únic que de debò importa,l'únic objectiu veritable que contava cada dia era caminar...i el més important,gaudir molt de fer-ho i travessar per aquells magnífics paratges. És ben clar que cada dia pensàvem en el Cap de Creus (fins que no vam ser a Catalunya no valia anomenar-lo, com un joc per ajudar-nos a anar posposant l'objectiu final del recorregut) però de res no servia si no completàvem cada una de les etapes amb èxit...és a dir calia trobar cada marca blanca i vermella -milers i milers d'elles- i calia cercar la següent,perquè del contrari,si no seguíem el recorregut (molt ben marcat pràcticament en la seva totalitat) i ens perdíem,calia recular fins a la senyal darrera i tornar a orientar-nos.
Amb la boira l'orientació és poc fàcil...¿qui no ha tingut dies de boira en la seva vida?...nosaltres en vam tenir molts,sobretot al Juliol en el que a més ens ruixava i aquella aigua ens deixava xops de dalt a baix tot sovint. Fins i tot neu! la que vam poder trepitjar i també la que queia quan vam coronar el coll de Tebarrai a més de 2700m al cantó dels Infiernos.
Tot i així sempre vam acabar trobant el camí,sempre continuàvem caminant sota les condicions que toquessin per seguir gaudint d'aquella aventura i encara que sota la pluja podíem contemplar estampes espectaculars,de les més boniques del món com en arribar a la cabana de fusta d'Angliós envoltada d'un munt d'ibones (estanys) i a més trobar a més caminants amb qui compartir l'experiència mentre intentes eixugar-te una mica i sentir-te ben especial de poder simplement mirar i sentir...i poder veure aquells reflexos de l'aigua i escoltar la calma al capvespre,en aquell entorn...quelcom que saps irrepetible perquè entens que encara que tornis a recórrer el mateix recorregut...el camí mai serà igual.
Així podeu entendre que cada dia que passava era com una retroalimentació positiva -l'autosuperació és un gran combustible- per encoratjar-nos individualment i col·lectiva a seguir assolint objectius. L'avantatge d'estar en equip és que sempre tens a la resta al cantó quan tens uns moments de defalliment...l'èxit de cadascú és l'èxit de tots..aquesta cooperació en tot moment és la sinergia necessària perquè tot funcioni.
Qui no ha caigut mai en el seu propi camí particular?...natros també quèiem -bé uns més que d'altres- però l'important és que cada vegada ens vam tornar a aixecar i que a cada caiguda n'havíem aprés el que calia. Com diu aquella dita russa:”caure està permès,però aixecar-se és obligatori” i entre pedra i pedra,necessitàvem l'atenció plena constantment per no tornar a entrebancar-nos...i base de moltes pedres en el camí,a base de moltes caigudes,t'aixeques cada vegada més ràpid.
Són molt dies de trajecte i és inevitable sentir cansament o mals diversos,el cos es queixava és clar. Encara que l'adaptació més important la fas durant la primera setmana de ruta on el cos et recorda que tens parts del teu cos que poder ni coneixies (un dels millors aprenentatges és que acabes escoltant el teu cos en tot moment)...es supera a poc a poc i vas sentint-te en plena forma per seguir sumant etapes -tan boniques com la d'Aguas Tuertas per exemple- i assolir així el teu somni i celebrar cadascuna d'elles. De fet teníem un ritual (oki,oki,oki...hoi,hoi,hoi, cridàvem) a cada final i a més cada cop que deixàvem una zona de Pirineu,anàvem a provar una mica de gastronomia de la zona a un restaurant. Diria que a més vam testar formatges a totes les valls...aquelles que diàriament remuntàvem fins al fons per pujar al coll que una vegada superat ens deixava en la següent.
Colls durs a vegades,com el d'Añisclo que tant havíem sentit a la zona del Monte Perdido entre Góriz i Pineta,després d'una preciosa pujada entre salts d'aigua (quin grapat de cascades al Pirineu!...innumerables i magnífiques) arribem a una paret des d'on la vall es veia mooolt avall. Eren 1200m de desnivell negatiu en 2 kms. arribes a pensar que has de baixar volant (¿qui tingues un parapent per fer-ho?) però finalment encares la baixada i els genolls acaben per aguantar la fita tot i que a l'endemà et fan prendre consciència de la gesta feta el dia anterior.
Vam passar per la bellesa del Pirineu navarrès amb la simpatia de la seva gent,per l'espectacularitat del feréstec Pirineu aragonès,pel magnífic nostrat Pirineu...vam arribar caminant a casa!,en travessar per la Cerdanya només quedaven 200 i escaig kms -l'escena descrita abans a Angliós és reproduïble altre cop a la zona dels Engorgs del Puigpedròs- veníem de passar també pel País dels Pirineus amb una etapa més maca que l'altra i enfilàvem ja després de Núria,unes etapes amb menys desnivells però no per això més fàcils doncs a l'Agost la calor ens va visitar i ens acompanyà uns dies fins l'arribada ara si al Cap de Creus.
El dia anterior de l'arribada,la penúltima etapa acabava ja al Mar Mediterrani al Port de la Selva...era com un primer final,arribàvem des del Cantàbric després de moltes passes fetes i molts companys de GR11 coneguts i amb els que vam compartir molts i magnífics moments. Un d'ells,mentre nosaltres celebràvem l'arribada amb el bany de rigor,s'havia quedat assegut mirant el mar darrere de les ulleres de sol...els seus ulls estaven plorant de la emoció:”L'home és capaç de fer coses molt grans”- va dir